Peça del Mes | Març 2018 | ‘Les decoracions murals arquitectòniques del conjunt de Maricel’

Obra: Les decoracions murals arquitectòniques del conjunt de Maricel.

Autor: Diversos.

Data i lloc: 1916 - 1918, a Sitges.

Tècnica: Guix policromat i pintura mural al sec.

Mides: Diverses.

Col·lecció: Palau de Maricel, Sitges.

Descripció i context històric:
L’arranjament de les superfícies murals en les dues sales que tractem respon a la necessitat de dotar aquests espais, no només de plasticitat decorativa i sumptuositat estètica sinó també d’aportar una imatge de singularitat i d’espai únic a cadascuna les estances. La Sala Capella i la Sala Claustre són dos àmbits de l’interior del Palau de Maricel caracteritzats per una important concentració d’elements artístics que formen part de les pròpies estructures arquitectòniques de les sales, ja sigui en els seus murs com en els seus sistemes de coberta. Miquel Utrillo i Morlius (1862-1934) fou l’encarregat d’establir el conjunt de programes decoratius de les diverses sales del palau, propietat del seu amic Charles Deering, i per dur-lo a terme va encomanar bona part dels treballs artesanals corresponents a artífexs locals sitgetans. Aquest fenomen del director d’orquestra que s’encarrega de pensar i disposar tots els elements decoratius que un edifici engloba, i que en el cas del Palau de Maricel assumeix Utrillo, s’origina ja a principis  de  l’època  de l Modernisme –finals del segle XIX–, i segueix totalment vigent durant el període del Noucentisme i els seus gustos estètics, que és quan cal situar l’arranjament d’aquest palau, ja sigui a les façanes com als interiors. 

La Sala Capella és una estança adjacent al gran Saló d’Or, oberta a la seva dreta i, com el seu nom indica, concebuda amb un cert aire de capella degut a alguns dels elements que en ella s’hi mostren. S’hi exposa la col·lecció de ceràmica dipositada per la Junta de Museus l’any 1936, procedent de l’antic Museu de Reproduccions Artístiques. El focus artístic més important és, però, la part on es reprodueix de manera lliure un retaule barroc, amb fornícules i columnes salomòniques, presidit per una escultura gòtica de la  Verge del Cor. Les amples superfícies de les  parets laterals es treballen amb un  revestiment de guix, ricament ornamentat amb traceries i totalment policromat. Es tracta d’una solució decorativa realment interessant, tant pel material emprat com pels motius ornamentals representats, essent un cas únic en tot l’interior del palau sitgetà, a més de poc freqüent en la Catalunya del Noucentisme. 

Si observem aquests revestiments en guix, veiem com ens mostren una sèrie de motius ornamentals vegetals disposats a manera de retícula, com si d’un gran tapís es tractés. De fet, un dels objectius d’aquesta disposició és la d’evocar, fins i tot la d’imitar, les qualitats sensorials que els entapissats murals aporten als interiors nobles de palaus i cases senyorials. Com sovint succeeix també amb els revestiments en esgrafiat o paper pintat, aquest tipus de composició no es centra en un únic element figuratiu, sinó que opta per cobrir tot el parament a partir de la repetició continua i sense barreres arquitectòniques d’un mateix motiu ornamental, anomenat raport. En aquest cas concret, es tracta d’un motiu que representa una fulla trilobulada, doblement envoltada per la seva pròpia tija, de formes molt fines. El conjunt es completa amb uns petits motius arrodonits, força prominents i de superfície estriada, semblants a petxines. La policromia del conjunt es basa en el verd maragda per a les fulles, l’ocre roig per al fons, i el daurat per als motius estriats. No sabem però amb certesa si la policromia actual és l’original, tot i ser el més probable, ja que les parts en que la pintura ha caigut deixen veure directament la blancor del guix. 

Curiosament, de tota la Sala Capella, el conjunt de guixos és, amb tota probabilitat, un dels pocs elements artístics executats contemporàniament al palau. La resta pertany a èpoques anteriors als anys 1916-1918, període en què es gesta aquest espai durant l’ampliació del palau –d’aquest mateix moment és fruit també la construcció del Saló Blau i del Claustre-. L’encarregat de la seva execució tècnica fou possiblement Joan Clarà, l’únic executor d’“adornos de yeso” que s’esmenta en els registres de comptes del palau, documentat des d’octubre de 1914 fins al desembre de 1918. És possible que es tracti del mateix Joan Clarà (Olot, 1875-París, 1958), germà de l’escultor noucentista Josep Clarà i autor d’una obra escultòrica més modesta. Com ja hem apuntat, el revestiment en guix policromat amb una composició a modus de tapís és força poc habitual en la Catalunya de principis del segle XX, i un dels pocs casos amb que podem equiparar aquesta obra és el del conjunt de guixos que trobem al vestíbul principal del Cercle del Liceu de Barcelona, obrat al voltant de 1905.

La Sala Claustre és l’estança més axial que s’obre en el magnífic claustre del palau, i fou concebuda amb la funció d’espai auxiliar, sempre vinculada als actes que es feien al palau, com trobades culturals, d’oci, inauguracions, etc. La seva construcció és contemporània a la de la Sala Capella, és a dir, entre 1916 i 1918. D’aquest espai en destaquen l’enteixinat amb cassetons i mènsules figuratives, i especialment tota la decoració mural dels quatre panys de paret. Aquesta és executada amb una pintura al sec, sigui a partir de planxes amb plantilles, sigui amb una factura més  detallada  al  pinzell.  S’aplica  damunt  de tota la

superfície del parament, a excepció de les parts inferiors, concebudes com arrambador llis. En aquest cas ens trobem un disseny que pretén imitar les qualitats de la ceràmica aplicada, principalment pel que fa al seu cromatisme. El conjunt ens mostra una gran retícula composta per una repetició de medallons circulars, a l’interior del quals es representa, dins d’un altre cercle més petit, un element figuratiu que va variant segons el medalló. Hi veiem des de motius animalístics, com vaques, cabres, ànecs, senglars, lleons, àguiles i altres bèsties fantàstiques o híbrides, fins a escuts heràldics, embarcacions o motius florals, així com l’inevitable símbol del Maricel. Cal dir que el nivell de realisme de totes aquestes figures és més aviat baix –les podem considerar fins i tot d’estil naïf–, i coincideix força amb les línies compositives de les representacions que veiem en les ceràmiques aplicades als murs del claustre. De fet, als carcanyols dels seus arcs hi trobem unes peces ceràmiques –possiblement plats– aplicats al parament que, tant per format com per cromatisme, estil i organització compositiva, podrien ser considerats la font d’inspiració dels medallons pictòrics. És per això que aquest conjunt pictòric s’emparenta amb l’art popular, i amb molta facilitat es podria també relacionar amb les representacions de les auques catalanes pròpies dels segles XVIII i XIX.

Tot i que l’autoria d’aquestes pintures al sec és poc clara, si ens cenyim a les dades que podem extreure de la documentació relativa a la comptabilitat de les despeses del palau, trobem Manuel Montfort executant “trabajos de pintor” el maig de 1919. Curiosament, cinc anys abans, a l’octubre de 1914, trobem documentat també duent a terme “trabajos de pintor” al seu germà Telesfor Montfort. Més enllà del tema de l’autoria, cal constatar que la imatge actual que ens transmeten aquestes pintures murals és un tant esbiaixada respecte del que deuria haver estat just després de la seva realització. I és que, per circumstàncies que desconeixem, a la superfície treballada en pintura se li sobreposen uns emmarcaments pintats en tonalitats roges, que apareixen també als contorns de portes i ulls de bou. A més, també es va delimitar una franja superior com a fris, tot afegint-li una pàtina ocre que modifica per complet el fons blanc característic. Sorprenen els buits emblanquinats existents a les parts centrals que, segurament, es deuen al mobiliari disposat a la sala amb anterioritat a la decoració de les pintures murals.

Daniel Pifarré i Yáñez