Peça del Mes | Gener 2018 | ‘Símbol de Maricel’

Obra: Símbol de Maricel.

Autor: Miquel Utrillo i Morlius (Barcelona, 1862 - Sitges, 1934).

Data i lloc: 1912.

Tècnica: Diverses.

Mides: Diverses.

Col·lecció: Palau de Maricel i Museu de Maricel. Sitges.

Descripció i context històric:
El 19 de setembre de 1909, Charles Deering descobrí Sitges de la mà de Ramon Casas. Després de passejar i visitar el Santuari del Vinyet i el Cau Ferrat, dinaren i sojornaren a la vila. Per sorpresa de tots, fou llavors quan el nord-americà anuncià que volia instal·lar-se allí i realitzà una oferta de compra per la casa-taller i les col·leccions d’art de Santiago Rusiñol, que no dubtà a refusar. Decidit a assolir el seu objectiu, cercà un altre edifici que satisfés els seus propòsits. L’escollit va ser l’antic Hospital de Sant Joan Baptista, un recinte gòtic del segle XIV que llavors es trobava en molt mal estat de conservació. Amb Miquel Utrillo com a representant i Amadeu Hurtado d’advocat, presentà una oferta de 40.000 pessetes que finalment va ser acceptada, i que es féu efectiva l’1 de juliol de 1910.

La idea inicial passava per transformar el vell hospital en una residència d’estiu. Per desig del nord-americà, que volia un lloc per descansar i contemplar el mar, aquesta hauria de ser molt austera i la decoració defugiria qualsevol element que recordés als Estats Units. Un cop la casa estigué operativa i tingué els serveis bàsics instal·lats, l’any 1912 es decidí anomenar-la Maricel.

Per trobar l’origen d’aquest nom, cal remetre’ns a la figura i l’obra d’Àngel Guimerà (1845-1924). El dramaturg, l’any 1912, era mundialment conegut gràcies a Terra Baixa (1897); el text s’havia traduït a més de tretze idiomes i estrenat a diversos països d’Europa. A aquesta popularitat, també hi contribuïren les adaptacions a l’òpera i al cinema que es realitzaren a l’Argentina, Alemanya i també als Estats Units. Pel que fa a la proposta de batejar l’antic hospital amb el nom de Maricel, aquesta va ser realitzada per Miquel Utrillo i estava vinculada als actes d’homenatge al dramaturg celebrats a Barcelona l’any 1909. Amb ells, es pretenia reparar el greuge que l’Estat espanyol li havia causat a Guimerà el 1904, quan va ser proposat juntament amb Frederic Mistral al Premi Nobel de Literatura. La decisió no agradà gaire al govern de Madrid, que considerava al literat excessivament vinculat al nacionalisme català, i pressionà fortament fins que aconseguí vetar-lo. En lloc seu, presentà la candidatura de José de Echegaray, qui finalment fou premiat conjuntament amb Mistral. Per tant, batejar l’edifici amb el nom de Maricel podríem considerar-ho el colofó dels actes d’homenatge i un clar intent perquè la seva grandesa perdurés al llarg del temps. Així ho reconeixia el propi Utrillo l’any 1912, en un article a La Veu de Catalunya on explicava que «a “Marycel” la llum és clara, la vista eternament hermosa, l’estada agradable; y el nom un homenatge més al seu padrí, el nostre poeta l’Àngel Guimerà».

La idea, que no hauria prosperat sense la conformitat de Charles Deering, quedaria reafirmada l’any 1914 quan es pensà la decoració que havia de figurar al pont que uneix les dues vessants del recinte. A banda i banda d’aquest, estava previst inserir-hi uns medallons realitzats per l’escultor rossellonès Gustave Violet, en els que s’hi representarien les efígies del nord-americà, Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Àngel Guimerà. D’aquesta manera, el fet d’incloure al dramaturg en el programa decoratiu d’una de les parts més visibles de l’edifici certificaria els nexes existents entre aquest, la seva obra literària i la seva persona.

Pel que fa a la creació del símbol, aquest anà en paral·lel a la tria del nom. La idea també va ser de Miquel Utrillo, qui intuí la conveniència de crear una imatge per a la residència que, només veure-la, permetés identificar el projecte. Per aconseguir el seu objectiu, se serví d’una iconografia basada en uns elements molt senzills que representaven allò que descriu el nom de la casa: un sol naixent damunt del mar. Per dur a terme aquest disseny, tal i com afirmà Vinyet Panyella, el català prengué com a punt de partida el treball que anys abans realitzà per al llibre Oracions (1897), de Santiago Rusiñol. En una de les il·lustracions que acompanyaven al text hi apareixia un sol naixent damunt del mar, que no dubtà a transformar per aconseguir un sol roig damunt de tres onades de mar blava, que representaven la trobada del Mar i el Cel.

L’habilitat d’Utrillo en aquest assumpte no només radicà en dissenyar un símbol senzill i fàcil de recordar, sinó que també pensés en incloure’l arreu. Conscient que aquest emblema podia fer famós el projecte, decidiren de comú acord amb Deering, difondre’l de manera massiva incorporant-lo al paper de carta, les targetes de visita, les rajoles del recinte o els encàrrecs específics, com el banc de la Torreta. Fins i tot, el mobiliari i alguns fragments arquitectònics foren modificats per encabir-lo. Aquest ús del símbol acabà produint una mutació en la seva funció primigènia, ja que, a més d’identificar i difondre la idea subjacent a Maricel, també acabà representant al col·leccionista i adoptà les funcions d’un escut heràldic. Així, Deering, un nord-americà mancat d’un passat gloriós vinculat a la noblesa sobre el que cimentar la seva glòria i fortuna, aconseguia suplir aquesta mancança i s’emparentava simbòlicament amb el passat de les grans famílies del país que tant admirava des de la seva joventut.

A més d’aquesta funció simbòlica, l’escut també assumí nous valors que el convertiren en un instrument de pervivència. Ja hem dit que l’inserí a diversos elements i que, fins i tot, els arribà a modificar aconseguint d’aquesta manera reactualitzar-los i apropiar-se dels objectes deixant la seva empremta per a les futures generacions. El resultat final va ser un veritable èxit, ja que Deering es va fer seu el símbol i el convertí en el seu escut personal, emportant-se’l amb ell quan marxà cap als Estats Units. Amb ell, el nord-americà es presentava al món com un nou senyor, seguint així els protocols clàssics, demostrant que tot i la modernitat que envoltava el projecte sitgetà, la legitimació només s’aconseguia cercant els referents en el passat.

Sebastià Sánchez i Sauleda