Peça del Mes | Febrer 2019 | ‘Retrat del pintor Ricard Planells'

Obra: Retrat del pintor Ricard Planells.

Autor: Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 25 de febrer de 1861 - Aranjuez, 13 de juny de 1931).

Data i lloc: París, vers 1893-1895.

Tècnica: Pintura a l’oli sobre tela.

Mides: 65 x 50 centímetres.

Col·lecció: Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol, núm. inv. 30.915.

Descripció i context històric:

Qui va ser Ricard Planells? Malgrat ho sembli, aquesta no és una pregunta retòrica, si tenim en compte que l’obra més coneguda d’aquest no va sorgir de les seves mans, sinó que es tracta del retrat que li va fer el seu amic Santiago Rusiñol. Durant anys i anys, la seva figura ha quedat reduïda, doncs, a simple retratat sense identitat; una cosificació que li ha negat la seva pròpia veu a favor de la del retratista.

Planells no fou l’únic en sucumbir a l’especial carisma de Rusiñol, ja que aquest estigué sempre envoltat d’altres artistes que arribaren a ser amics seus. Gràcies a la creació d’aquest cercle, la seva figura s’erigia enfortida com a referent generacional, de tal manera que els altres empal·lidien. Molts d’ells foren copsats per Rusiñol, i és que a diferència d’altres pintors, el retrat acomplia en el seu cas una funció realment icònica, és a dir, no els executava sota comanda, sinó que eren amics íntims o familiars. En pintar-los, el retrat desempenyava una funció memorialista, i vet aquí que un bon nombre va romandre a la seva col·lecció, com en el cas del de Planells. Per tant, el nostre objectiu és fer una presentació d’aquest personatge, però també una anàlisi d’aquest quadre.

Ricard Planells i Duran va néixer el 26 d’abril de 1867 a Barcelona. De ben petit, patia una malaltia a les cames, de manera que caminava sempre amb l’ajuda d’unes crosses, motiu pel qual va visitar alguns balnearis a França i Catalunya. Va entrar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona per a formar-se com a pintor (documentat entre 1879 i 1881). Pocs anys després, començà a participar en diverses mostres en la ciutat comtal, essent les més destacades les exposicions generals de Belles Arts de 1894 i la de 1896, tot aconseguint en aquesta darrera una Menció Honorífica amb el seu quadre Preliminares de paz.

Malgrat aquest vincle amb Barcelona, com la majoria d’artistes del moment el jove Planells valorà la possibilitat de completar els seus estudis a la gran capital de l’art, París. No se sap exactament ni quan ni amb quins mitjans s’hi desplaçà, però aquest constitueix un fet transcendental, car finalment hi viuria més de 40 anys, entre ells, els més reeixits i fructífers dins de la seva trajectòria professional; però també hi contrauria matrimoni el 1908 amb una noia francesa, Victorine Martin, amb la qual no tindria descendència.

El primer testimoni que ens el vincula amb París són uns apunts sobre paper, localitzats i datats el 1892. Tanmateix, no és fins al maig de 1893 que trobem una referència escrita i que ja ens el relaciona amb Rusiñol: aquest acabava d’arribar des de Barcelona juntament amb Ramon Casas i Raimon Casellas, i tots quatre van sopar a l’antic taller del pintor Eugène Fromentin. De llavors ençà, el seu nom apareix de manera intermitent en el cercle parisenc de Rusiñol, esdevenint una relació especialment estreta entre 1894-1895, anys dels què es coneixen més dades. Així, sembla que acostumaven a fer excursions tots junts, però també Planells li feia ocasionalment de secretari personal, tot escrivint les cartes que un Santiago convalescent no podia redactar. La darrera referència que tenim d’aquesta amistat data de 1909.

Planells començà a exposar per terres franceses quadres d’una modernitat similar a la de Casas o Rusiñol, és a dir: temes de la vida moderna de base naturalista però amb inflexions impressionistes, amb enquadraments originals influïts per la fotografia i l’estampa japonesa. La seva primera incursió fou el 1893 al Champ du Mars, on hi participà en sis ocasions més fins al 1906, any en què es presentà també al més innovador Salon d’Automne. L’any 1901 aconseguí ser nomenat associé (membre associat) del primer saló esmentat –conjuntament amb Hermen Anglada-Camarasa-, fet que ajudà a prestigiar el seu currículum. Cada cop més allunyat de l’escena artística catalana i amb l’objectiu de diversificar la seva presència per l’àrea francòfona, exposà a salons de província francesos (Rouan, 1893 i 1903; Dijon, 1894; i Brest, 1901), si bé destaca la seva participació en la 9a mostra de l’avantguardista grup belga de La Libre Esthétique (1902,Brussel·les), al costat d’altres artistes catalans com Ramon Pichot o Anglada-Camarasa.

No obstant això, després de les seves últimes participacions l’any 1906, el nom de Planells sembla desaparèixer del món públic de l’art, tot coincidint amb el seu casament i el desig de viure amb la seva dona a les afores de París, a Soicy-sous-Montmorency. Arran de la mort d’aquesta, Ricard tornà a la seva ciutat natal, ingressant per voluntat pròpia a la Casa de la Caritat el 1936, dins la secció de distingits. El 10 de gener de 1943 trobà la mort.

El retrat que li dedicà Rusiñol encaixa amb d’altres del mateix període, segons els paràmetres dels retrats d’ascendència naturalista, de situar el model en un paratge real per explicar la seva personalitat, tot basant-se en les teories d’Hippolyte Tayne. En aquest cas, és probable que el lloc sigui el jardí del Moulin de la Galette, un lloc que freqüentarien els dos amics per aquells anys, i on ja havia ambientat abans altres composicions (Noia llegint al Moulin de la Galette, 1891, col. part.; “Grand Bal”, 1891, col·lecció Masaveu, Oviedo).

El realisme de l’escena queda intensificat pel racó escollit, una paret rònega i florida d’entonacions verdoses, confirmació del gust del seu creador per aquests llocs sense encant i que acusaven l’abandonament (recordem un mur similar en el retrat de Ramon Casas velocipedista, 1889, Banc de Sabadell). De fet, és l’enquadrament aplicat el que crida l’atenció. Per això, empra un punt de fuga acusat (influència de la fotografia), que desequilibra voluntàriament la composició, una asimetria ja present en els dos quadres situats al Moulin de la Galette. En aquest sentit, és curiós constatar com algunes de les pintures més reeixides de Planells també juguen amb els efectes de perspectives sorprenents, potser sota la influència de Rusiñol. Aquesta solució compositiva comporta l’adopció d’una gestualitat insòlita pel model, fortuïta alhora que justificada, ja que recordem que Planells era coix, d’aquí la presència del bastó. Així, Rusiñol aconseguia fugir del repertori habitual de posats del retrat de saló, i dotava d’una força inaudita a aquest retrat, un dels millors que va fer i que, sorprenentment, sempre ha romàs en un segon pla, com el mateix model representat.

 

Bibliografia bàsica

- BEJARANO, Juan C. “El ‘Cercle Rusiñol’. Art i amistats, entre la fama i l’oblit”, a CIURANS, Enric; PEIST, Nuria (eds.). La dimensió escénica de la ciutat moderna: les condicions de l’oblit i del reconeixement, Barcelona, Universitat de Barcelona (Col·lecció “Singularitats”), 2018 (en premsa)

- COLL, Isabel. Assaig sobre les diferents etapes pictòriques de Santiago Rusiñol. Sitges: Ajuntament de Sitges, 1981

- COLL, Isabel. El ressó de l’Impressionisme en el Cau Ferrat. Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges, 1999

- LAPLANA, Josep de C. Santiago Rusiñol. El pintor, l’home. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1995

- PANYELLA, Vinyet. Santiago Rusiñol, el caminant de la terra. Barcelona: Edicions 62, 2003

 

Juan C. Bejarano