'Maternitat', de Manolo Hugué

Lloc i any: Cadaqués, c.1897-1900
Tècnica: Guix
Mides: 28,5 x 17,5 x 18 cm
Signatura: "M. Hugué " (part dreta de la base)
Col·lecció: Antiga col·lecció Santiago Rusiñol. Museu Cau Ferrat. Núm. d’inventari: 30.651

Descripció i context històric:

Aquesta obra fou realitzada per Manolo Hugué entre els anys 1897 i 1900, en una de les seves estades a Cadaqués, a casa de la família Pichot. Posteriorment, l’adquirí Alexandre Riera, amic i protector de Manolo, que al seu torn la va canviar amb Santiago Rusiñol per un del seus quadres. Així, la peça va passar a formar part de la seva col·lecció privada, on també hi trobem un dibuix, Bailaora flamenca, que Hugué realitzà pocs anys més tard (cap a 1906-1908), i del qual es desconeix l’origen del seu ingrés.
 
Aquesta escultura és l’única de les seves obres primerenques que ens ha arribat fins ara. La primera etapa artística de Manolo, l’anterior a la seva anada a París, és escassa en producció i solament coneixem un seguit d’obres avui en dia desaparegudes, entre les quals destacaríem un teatre de titelles que construí juntament amb Adrià Gual i Ramon Casas; un relleu per a la llar de foc de la casa de Cadaqués de la família Pichot; l’escultura Dos pescadors, esculpida en una de les estades en la localitat empordanesa, i una escultura de mantega d’un noi que s’exhibí a l’aparador d’una lleteria i que evidentment no s’ha conservat.
 
La Maternitat és una obra de caire naturalista, propera a les que realitzaven altres escultors contemporanis, com Gargallo i Casanovas, que igual que Manolo tenien interès per motius socials. Segurament trià aquesta temàtica atret per l’aspecte popular i per la humanitat que emana, i esdevingué una representació habitual en totes les etapes de Manolo i, en especial, la de Caldes (1927-1945). La solució compositiva de les maternitats de Manolo és molt variada. Així, si bé en l’escultura del Cau Ferrat la mare es representa asseguda, alletant un nadó amb el braç dret i abraçant amb l’esquerra un nen dempeus, en d’altres representacions trobem la mare dreta amb el nadó a coll, asseguda amb una nena fent-li un petó, ajupida abraçant el nadó, de genolls jugant amb un nen. Fins i tot trobem una paternitat, que, si per ella mateixa ja és poc habitual, esdevé una composició del tot original perquè en aquest cas el pare és un torero.
 
Manolo va ser bàsicament escultor, però no va desvincular mai el seu art d’altres tècniques, com el dibuix, la pintura, el disseny de joies o la poesia. Hugué adoptà un peculiar sistema de treball, motivat tant per la manca de recursos econòmics ?que el portà a utilitzar materials de baix cost? com pels seus problemes de salut, provocats per una forta artritis que li afectava sobretot les mans, mantenint-lo inactiu durant períodes importants de temps. Per això, al llarg de la seva producció no va treballar gaire la pedra, ja que es necessita una força física que sovint li mancava, i normalment modelava el fang sense estructures internes de reforç, el que resulta en unes figures amb un cànon molt característic. Entre els materials que més escollia a l’hora de treballar trobem doncs productes fàcilment manipulables i de cost assequible, com el fang i el guix, i les grandàries i dimensions de les seves obres només assolien grans formats en casos excepcionals, per encàrrecs concrets.
 
En les seves escultures donava una gran importància al tractament del volum, a la força interna de la figura, a la sobrietat i a l’harmonia, quedant en un segon terme la bellesa decorativa. L’obra de Manolo segueix una línia figurativa, restant quasi impermeable a les teories que l’envoltaven, però mantenint en tot moment un equilibri molt personal entre el classicisme i les avantguardes artístiques de l’època. D’aquesta manera, tot i ser un testimoni d’excepció del naixement del Cubisme i haver-ne viscut pas a pas els inicis, no s’hi sentí atret, ja que s’allunyava del seu concepte d’art. El seu pensament escultòric arranca clarament del classicisme, amb influències de l’estatuària gòtica, dels canons grecs i de l’essència de les cultures arcaiques, aportant uns trets molt especials, barreja de les experiències, els moviments i les amistats amb què es relaciona al llarg de la seva vida. Els temes rics i variats que tracta Hugué sorgeixen del món que l’envolta, del seu entorn immediat, proper i quotidià, aconseguint representacions molt humanes, sense caure en l’anècdota, remarcant el valor i la bellesa de temes com poden ser les maternitats, la dansa, el camp i el món de la tauromàquia.
 
Es fa quasi impossible separar l’obra de Manolo de la seva vida i la seva personalitat. L’afabilitat, el tarannà senzill, l’alegria, l’amistat i la relació amb els companys, i la manera que tenia de gaudir de la vida l’han convertit en un mite, tant entre la gent del món de l’art com entre tots aquells que hi tingueren relació. Segurament, però, qui contribuí de forma especial a popularitzar la figura i el pensament de Manolo fou Josep Pla, amb la publicació l’any 1928 del llibre Vida de Manolo contada per ell mateix. De la manera d’estimar la vida d’Hugué en sortiren fortes amistats, com les que va mantenir amb Rusiñol, Ramon Pichot, Déodat de Severac o amb Pablo Picasso, amb qui la relació iniciada cap a l’any 1900 als Quatre Gats es mantingué més enllà de la mort de l’escultor, com ho mostra la col·lecció plena de records i d’intimitat en memòria de l’amic desaparegut que el pintor malagueny va anar regalant a Totote i Rosa (la dona i la filla de Manolo).
 
Nascut a Barcelona el 29 d’abril de 1872, Manolo passà la major part de la seva infantesa en els carrers de la Barcelona vella, i fou quan assistí a classes nocturnes de la Llotja quan s’apropà al món de la Barcelona artística de finals de segle i es decidí a ser escultor. L’any 1900, animat per altres companys artistes, marxà a París, on va mantenir una autèntica lluita per sobreviure. L’any 1906 va conèixer Jeanne de Rochette, Totote, que esdevindrà la seva companya durant la resta de la seva vida, i poc temps després va signar un contracte amb el prestigiós marxant d’art Henri Kahnweiler, fet que li permeté tenir uns ingressos regulars. Manolo posteriorment va definir la seva estada a París com una etapa que no li va deixar bons records, amb una minsa producció artística, però que suposà un llarg procés d’aprenentatge i de formació.
 
L’any 1907 es traslladà a viure a Céret, localitat on es congregava un nombrós i heterogeni grup d’artistes i intel·lectuals. Serà en aquesta petita població rossellonesa on s’anirà configurant el seu estil de formes arrodonides, senzilles i serenes, i on la seva producció augmentarà considerablement. Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la relació amb el seu marxant es trencà, i Manolo i Totote es varen traslladar durant un parell d’anys a Barcelona, per retornar a França el 1919, un cop restablerta la relació amb Kahnweiler.
Una greu crisi d’artritis cap a l’any 1927 li produí un anquilosament de les mans, i els metges li recomanaren prendre banys termals. Per aquest motiu es traslladà als balnearis de Caldes de Montbui, població on finalment s’acabà instal·lant de forma definitiva, en el mas que porta el seu nom. Aquesta fou l’etapa de màxima producció, ja que amplià la seva obra a d’altres camps, com són l’aiguada, l’aquarel·la, el dibuix, la pintura a l’oli, i reprengué el disseny de joies fins al moment de la seva mort, l’any 1945.
Bibliografia bàsica:
Blanch, Montserrat. Manolo Hugué. Barcelona: Polígrafa, 1972

Pla, Josep. Vida de Manolo contada por él mismo. Barcelona: Destino, 1988. (El delfín)

VVAA. Manolo Hugué. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1990

Autoria de la fitxa: Anna Monleón