Maig 2014 | Santa Caterina d’Alexandria i Santa Àgata de Catània

-Obra: Santa Caterina d’Alexandria i Santa Àgata de Catània -Autor: Mestre d’Armisén -Data: Darrer quart del segle XV -Tècnica: Pintura al tremp sobre fusta -Mides: 97,5 x 80 cm / 96,5 x 80,5 cm -Col·lecció: Col·lecció Dr. Jesús Pérez-Rosales. Museu de Maricel, Sitges (núm. inv. 3.140-3.141) Es tracta de dos compartiments de retaule inèdits que romanien pendents d’estudi al fons del Museu de Maricel de Sitges. L’estil i el format certifiquen que van formar part de la predel·la d’un mateix retaule, però ignorem que va passar amb la resta del conjunt. Pertanyien a la col·lecció del Dr. Jesús Pérez-Rosales i la seva procedència aragonesa entronca amb la d’altres obres conservades a l’esmentada col·lecció, la majoria d’elles adquirides a l’antiquari Josep Bardolet, qui va trobar a l’Aragó un territori fecund per a la seva activitat professional (VELASCO, 2011; CANO, 2013). En aquest sentit, en un llistat d’obres adquirides per Pérez-Rosales a Bardolet (Arxiu del Museu de Maricel) consten “2 tablas – Hermita del Salvador (Tarazona) siglo XV”, que tal vegada podrien identificar-se amb les que aquí comentem. Aquesta procedència, lògicament, cal prendre-la amb cautela.  
Tots dos compartiments mostren la representació d’una santa. Les figures apareixen assegudes en trons de formes gòtiques efectuats amb la tècnica del pastillatge de guix daurat, que reapareix als nimbes i en altres detalls secundaris. Les santes vesteixen túnica i mantell de plecs generosos, tubulars i trencadissos, especialment profusos a la part baixa. Una de les figures és santa Caterina d’Alexandria, que duu els seus atributs característics: les rodes dentades del martiri, que apareixen a mitja alçada flanquejant el tron; la palma del martiri, que sosté amb la mà dreta; i finalment, l’espasa de la decapitació, que dirigeix cap a la cara d’un personatge reial, amb corona i ceptre, al qual trepitja. Aquest personatge representa a l’emperador que va perseguir-la i que va acabar ordenant la seva execució. La segona taula mostra a santa Àgata de Catània, que apareix amb la palma martirial i una copa que, a l’interior, conté els dos pits que li van arrencar durant els turments patits.  
La manera de fer del pintor apunta vers la pintura aragonesa de la segona meitat del segle XV. Es detecten punts de contacte amb els pintors de la zona de Calataiud, tot i que la seva paleta cromàtica, amb uns característics verds i vermells, remet a l’art de Miguel Ximénez, Martín Bernat i la resta d’artífexs de l’entorn del gran Bartolomé Bermejo. L’autoria de les taules de Sitges és clara, ja que els seus estilemes entronquen directament amb les obres del denominat Mestre d’Armisén. Es tracta d’un pintor anònim que pren nom d’un retaule custodiat al Metropolitan Museum of Art de Nova York, fins ara de procedència desconeguda, i que llueix una inscripció que inclou la data de l’obra (1473 o 1483) i el nom dels promotors (POST, 1941, p. 184-188; BERG, 1989, p. 103-105). Al museu novaiorquès consta que l’obra va ser propietat de Guido i Ercole Sestieri, una dada que, en la nostra opinió, permet associar aquest conjunt a un retaule ofert l’any 1911 per l’antiquari romà Pellegrino Sestieri a la Junta de Museus de Barcelona. L’abundant documentació generada per aquest oferiment (BORONAT, 1999, p. 422-424) revela que aquest retaule es trobava integrat per onze taules, les mateixes que conserva el retaule de Nova York. Un dels documents esmenta, a més, “la dedicatòria que va al pie” que “data del año 1470” (Arxiu Nacional de Catalunya, Junta de Museus, antiga caixa 35, “Expediente relativo á la propuesta de adquisición de un retablo formulada por el Sr. Pellegrino Sestieri”), al·lusiva a la ja esmentada inscripció del retaule, informació que permet establir l’associació definitiva entre aquesta obra que s’oferia a la venda i la conservada actualment als Estats Units. Un altre aspecte interessant que s’apunta al mateix document és la procedència del retaule, el monestir de Santa Ana de Terol. Al museu nord-americà perviu el record de la suposada procedència terolesa (SEBASTIÁN, 1968, p. 126), tot i que, a diferència de la documentació barcelonina, no consta aquest origen concret que caldrà considerar amb prudència.  
 
El Mestre d’Armisén és un pintor necessitat d’una profunda revisió que determini l’abast real de la seva producció, atès que entre les obres que se li han atribuït trobem treballs corresponents a mans diferents (POST, 1941, p. 184-208). El retaule de Nova York ha de servir per organitzar un nou catàleg de realitzacions, al qual caldrà afegir els dos compartiments del Museu de Maricel i, també, una santa Caterina actualment en comerç, propietat de la Galeria Theotokopoulos de Madrid, que esdevé gairebé un calc de la taula de Sitges.  
Entre les obres que Post va atribuir-li, podem mantenir unes taules de la Hispanic Society de Nova York; un compartiment amb la Mare de Déu, el Nen i àngels que es trobava en comerç a Lucerna (Suïssa) el 1927; i un altre amb idèntica iconografia de l’antiga col·lecció Muntadas, avui al Museu Nacional d’Art de Catalunya. És molt possible que dins aquest catàleg d’obres calgui encabir-hi algunes actualment atribuïdes al Mestre de Sant Vicenç, com una Mare de Déu amb el Nen i àngels procedent de Casp, conservada fa anys a la col·lecció Prats Tomás (Barcelona) (GUDIOL, 1971, p. 86, cat. 367, fig. 221); o un carrer central de retaule amb el Calvari i sant Miquel, inèdit, en comerç el 1996 a Barcelona (Institut Amatller d’Art Hispànic, clixé Amatller M 4598). També es detecten intenses analogies amb l’obra que dóna nom al mestre, el retaule de sant Vicenç de la col·legiata de Calataiud, cosa que podria demostrar un possible origen comú i una activitat propera. Caldrà valorar, finalment, si dos compartiments de retaule procedents de Marcén (Lalueza, Osca), normalment emplaçats en l’entorn de Juan de la Abadía (POST, 1941, p. 452, fig. 210), poden situar-se dins aquest grup d’obres.  
Pel que fa a la identitat del Mestre d’Armisén, els lligams amb pintors com Domingo Ram o el Mestre de Sant Vicenç fan pensar en una possible procedència de la zona de Calataiud, on trobem diferents retaules amb inscripcions efectuades amb pastillatges daurats com la del retaule conservat a Nova York. És difícil cercar un nom per a l’artista, però potser el podríem trobar entre els col·laboradors de Domingo Ram, com Juan i Tomás Ram, germans de l’anterior; Juan Ram, fill de Domingo, i Bartolomé de Verdeseca (MAÑAS, 1979, p. 191). Altres possibles candidats serien alguns pintors documentats a Terol per aquells anys, com Juan del Villar (doc. 1467-1486) o Juan de Bonilla (SEBASTIÁN, 1968, p. 127), que no resta clar si és el mestre homònim que apareix a Daroca posteriorment.  

Alberto Velasco González

 
Bibliografia  
-Judith Berg Sobré: Behind the Altar Table. The Development of the Painted Retable in Spain, 1350-1500. Columbia, University of Missouri Press, 1989.  
-Maria Josep Boronat Trill: La política d’adquisicions de la Junta de Museus: 1890-1923. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.  
-Meritxell Canó i Ció: Josep Bardolet, un intermediari del mercat de l’art a Catalunya, treball de finalització de màster. Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 2013.  
-Josep Gudiol Ricart: Pintura medieval en Aragón. Zaragoza, Institución “Fernando el Católico”, 1971.  
-Fabián Mañas Ballestín: Pintura gótica aragonesa. Zaragoza, Guara Editorial, 1979.  
-Chandler Rathfon Post: The Aragonese School in the Late Middle Ages (A History of Spanish Painting, vol. VIII). Cambridge (Massachusetts), Harvard University Press, 1941.  
-Santiago Sebastián: “¿Perteneció a Teruel el retablo de Santa Ana, del Maestro de Armisén?”, a Teruel, 39, 1968, p. 125-128.  
-Alberto Velasco Gonzàlez: Devocions pintades. Retaules de les Valls d’Àneu (segles XV-XVI). Lleida, Pagès Editors, 2011.