La Peça del Mes | Setembre 2015 | Nu ajagut amb les mans al cap

Nom: Nu ajagut amb les mans al cap

Data: 1951

Tècnica: Pedra tallada

Col·lecció: Museu de Maricel, Sitges. Fons Maricel, núm. inv. FM 26

Mides: 38,2 x 65,7 x 18,5 cm

El Museu de Maricel presenta una escultura de Pere Jou, Nu ajagut amb les mans al cap, que passa a formar part de la seva exposició permanent, gràcies a la donació de la senyora Anni Cercós de Barcelona.

L’obra és una interessant mostra del seu treball, realitzada a mitjan dels anys cinquanta del segle passat. Com en d’altres d’aquest període esculpides en pedra, en aquesta utilitza la tècnica de la talla directa. Aquesta és una manera de fer escultura que implica crear la forma a partir del model que l’escultor té en el seu cap o mitjançant alguns dibuixos previs, a cop de maceta i cisell. Malgrat que aquest és el mètode en que, en general, pensem que treballa un escultor, molt pocs artistes al llarg de la història de l’art han estat capaços d’aplicar-la. La seva dificultat rau en la impossibilitat de corregir qualsevol error, ja que un cop extreta la matèria, no es pot tornar enrere. Per altra banda, cal tenir present que la gran majoria d’escultors han treballat al llarg dels temps i ho segueixen fent a partir de l’elaboració d’un model en guix o fang. Aquest model es traspassa mitjançant diverses tècniques al bloc de pedra que, posteriorment, és tallat per artesans qualificats. D’aquesta manera l’escultor, el creador del model, no és l’executor de l’obra.

Pere Jou excel·lí en el treball de la talla directa, la qual cosa caracteritzà la seva obra en fusta i pedra al llarg de la seva vida, convertint-lo en un artista respectat per la crítica i pels seus companys de professió. La seva producció es troba dispersa per diverses poblacions catalanes i també a l’estranger, però és a Sitges on podem veure reunit el seu més destacat conjunt d’obres: els capitells i les gàrgoles de Maricel, els frisos del Prado, diferents escultures aplicades a façanes de la vila o la magnífica Sirena de l’espigó de La Punta, entre d’altres.

La singularitat de l’obra de Pere Jou consta de diferents elements, però entre ells cal destacar l’àmplia formació que rebé en els seus anys de joventut. L’escultor arribà a l’Escola de Belles Arts i Oficis Artístics de Barcelona, coneguda popularment com l’Escola de Llotja, l’any 1908, després d’haver-se format a les aules de l’Ateneu Popular de Gràcia durant diversos cursos, on tingué com a professor una de les figures més rellevants de l’escultura catalana moderna, el llavors jove Pau Gargallo. Per altra banda, fou aprenent en un taller d’ebenisteria, la qual cosa li atorgà uns coneixements de la talla de fusta que els seus companys de l’Escola de Llotja no tindrien mai, ja que aquesta matèria no es trobava en el pla d’estudis.

Cal afegir també el fet d’haver estat assistent de Gargallo en les obres de l’Hospital de Sant Pau, on aquest col·laborava en les tasques d’ornamentació de la façana del Pavelló de l’Administració amb l’escultor Eusebi Arnau. El nostre jove artista doncs, des de la seva primera etapa de formació i abans d’entrar a la que era l’única escola oficial d’art a la ciutat, havia obtingut un bagatge tècnic que no tenia cap dels seus companys, entre els que acabaria destacant posteriorment Frederic Marés. Fou precisament amb aquest escultor que Pere Jou rebé la màxima distinció en el premi de fi d’estudis en la tècnica de modelat. És interessant comprovar com aquell estudiant d’escultura que dominava com cap dels seus companys la tècnica de la talla, acabés rebent també la màxima nota en l’àrea de modelat, tècnica que llavors es considerava la més complexa i apta per al desenvolupament de la seva professió.

Després de fer el servei militar a la ciutat de Lleida, on pogué contemplar un dels conjunts més importants d’escultura medieval catalana, el de la  Seu Vella d’aquella ciutat, Pere Jou fou cridat l’any 1915 per Miquel Utrillo per realitzar el que havia de ser el seu primer encàrrec professional: l’ornamentació escultòrica de Maricel. En aquesta obra, en la que treballà de forma intermitent durant cinc anys, Jou demostrà la seva perícia tècnica en la creació d’un conjunt escultòric emprant un llenguatge original que, des de llavors, donà una gran difusió al seu nom.

Immediatament vindrien els frisos del Prado, mentre l’escultor presentava les seves obres, llavors realitzades en fusta, a diverses exposicions, fins que al llarg de la dècada dels anys trenta veié consolidar el seu nom dins el panorama artístic català. Des de la seva producció a Sitges i fins als anys de la Guerra Civil, Jou treballà en diferents camps: escultura aplicada a l’arquitectura, escultura religiosa, retrats, figures exemptes en fusta, pedra o terracota, i també es dedicà a la restauració d’escultures antigues.

Acabada la guerra, començà com a professor a l’Escola Massana fins que es jubilà l’any 1963. Al llarg dels anys de la represa, rebé diversos encàrrecs per realitzar imatgeria, però també continuà treballant en la representació del cos femení. Fou als anys cinquanta, en plena maduresa, quan tallà algunes de les seves obres més singulars: quasi sempre cossos de dona, concebuts d’una manera sintètica, amb un cànon rabassut; cossos compactes amb els rostres serens o amb un somriures estilitzats.

L’obra que presentem, i que entra des d’avui a l’exposició permanent del Museu de Maricel, forma part d’aquest conjunt d’obres i n’és una de les de mida més reduïda. Aquest nu amb les mans al cap presenta l’originalitat de la forma curvilínia de la seva base, que s’adapta a l’anatomia de la dona ajaguda. Com en d’altres realitzades en pedra mitjançant la tècnica de la talla directa, l’escultura de Maricel està acabada amb diferents textures. Les superfícies anatòmiques estan polides i la base buixardada, simulant els efectes d’un inacabat. En aquest cas, el fet de que aquesta hagi estat molts anys a la intempèrie ha transformat la seva superfície, en la que s’ha perdut l’efecte de l’acabat brillant original. La textura de buixarda, presa de les obres inacabades de Miquel Àngel, crea un contrast de textura, una mena d’efecte policrom en una obra sense color.

Donem la benvinguda a aquesta nova escultura de Pere Jou al Museu, on ja podem contemplar diverses obres de l’escultor des de la seva reobertura a finals de l’any 2014, fruit d’un nou relat, en el que la figura d’aquest sitgetà d’adopció hi té una importància destacada.

Autor de la fitxa: Ignasi Domènech i Vives 

Bibliografia

-David Jou Miravent. L’escultor Pere Jou. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 1991.

-Ignasi Domènech i Vives. Pere jou, escultor. Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges, 2011