La Peça del Mes | Octubre 2016 | Castanyera

Obra: Castanyera.

Data: Finals del segle XIX.

Tècnica: Ferro forjat i fusta. 

Mides: 82,7 x Ø 55,5 centímetres (mides màximes). 

Col·lecció: Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges, número d’inventari 1.083.

L’any 27 abans de la nostra era, Marc Agrippa va fer construir a Roma un temple dedicat a tots els déus, el PANTHEON. De fet, l’advocació d’aquest temple s’oferia a les set divinitats dels principals cossos celestes: el Sol, la Lluna, Venus, Saturn, Júpiter, Mercuri i Mart. El temple representava la idea cosmogònica d’Aristòtil: el món inferior, sota la lluna, i el món superior, pel damunt d’aquesta, amb l’esfera del cel presidida per l’òcul so- lar. Gairebé mig mil·lenni després, al segle VII, el papa Bonifaci IV va pensar en un nou ús per al vell temple d’Agrippa. Va purificar el temple i el va consagrar en honor a la Mare de Déu i a tots els màrtirs de la jove Església Catòlica, fixant una data de celebració festiva en el calendari litúrgic. Temps a venir, ja entrat el segle X, i amb Gregori IV com a papa, la festa s’estendria a tots els sants fixant-se en el calendari el primer dia del mes de novembre i, en acabar aquell segle, el segon dia de novembre seria ja calendada la festa commemorativa de tots els dels difunts, una celebració que formalitzarien de forma e caç els monjos de Cluny, potser per- què el culte als morts era ja des de temps molt antics un culte important entre els celtes. El culte als morts i als avantpassats difunts, antic i comú a moltes cultures, està documentat arqueològicament amb desenes de milers d’anys d’antiguitat. Els ancestres, sobretot els propis, són éssers sagrats a la Mediterrània i arreu entre nosaltres els humans. Els antics romans veneraven els primers déus dels morts, els manes, i els déus de la casa, els lars i els penats. No hi havia casa romana que no man- tingués encès el foc sagrat de la llar. 

El nostre Pessebre podria ben ser el que en quedaria d’aquell altar de casa. Per a la gent de l’Antiga Grècia era un deure ineludible enterrar els morts, ja que les ànimes dels que no rebien sepultura, ni cap ritu funerari, estaven condemnades a vagar eternament i a perseguir els seus parents per ha- ver descuidat el compliment dels preceptes religiosos amb els difunts. No obstant això, aquesta norma no es respectava amb els lladres de temples, amb els suïcides ni amb els delinqüents ajusticiats. L’enterrament dels difunts era un dels pilars fonamentals de les creen- ces familiars, ja que els esperits dels avantpassats eren una mena de divinitats a les quals s’havia de retre culte de manera periòdica. 

El dia 2 de novembre, el dia dels Morts, se solia, i en- cara se sol, visitar les sepultures dels familiars difunts; s’arregla el cementiri, s’hi porten ors i també es diuen misses en el seu honor. Abans era costum que els padrins regalessin panellets als seus fillols. Els panellets, un dolç de massapà provinent de la sofisticació de la cort de Constantinoble, van arribar als Països Catalans, com el torró i la pirotècnia, amb el refinament sarraí de l’Edat Mitjana. Altres dels anomenats “àpats funeraris” actuals serien les castanyes, els moniatos i les batates de Màlaga, que a la seva Amèrica originària s’anomenen “camotes”. Un altre menjar propi del temps és el codonyat. La nit del 31 d’octubre se celebra la vetlla de Tots Sants amb una festa que, tradicionalment, fou de recolliment a la llar i que, avui en dia, es celebra amb la colla d’amics. Pels carrers de pobles, viles i ciutatscatalanes se solien, i encara es poden veure venedores de castanyes torrades amb la típica castanyera de ferro forjat o, més modernament, amb un bidó d’acer reutilitzat com a fogó per torrar castanyes i moniatos.

Temps de tardor, el temps final de les collites a la Mediterrània, el temps de l’abundància, el temps dels excedents de menjar, el temps de canvi, de mort i de matances, i de la nova vida després de l’hivern, que anunciarà per Nadal el renaixement del Sol mai vençut. Un cicle festiu d’antics cultes, un cicle de rituals i de celebracions que va des de la tardor a l’hivern. A la Catalunya que creia en Déu, i que feia cas dels capellans, a finals del XIX hi havia la creença popular que al migdia del dia de difunts, les ànimes sortien del Purga- tori per compartir una estona amb la família a la llar. Segons la pena dels parents tornaven al Purgatori un any més o anaven directament cap a la Glòria del cel. Les guspires del foc de la llar podien representar les ànimes. Hi havia cases que, fins i tot, guardaven un lloc a taula per a l’ànima del difunt més recent de la casa. Hi havia pobles al Pirineu català que il·luminaven amb atxes el camí de l’església per guiar les “ànimes en pena”. Altres creences similars hi havia escampa- des arreu d’Europa. En aquell temps, per exemple, a Irlanda i a Escòcia pervivien antics cultes celtes com el Samhain, la festa de la collita del final de l’estiu, relacionada amb la nit del 31 d’octubre i la matinada del primer dia de novembre. La Gran Fam del 1840 va fer que molta gent irlandesa marxés a Amèrica a cercar feina i una nova vida. Els treballadors emigrants solien endur-se amb ells les tradicions, els balls, les cançons, i també les festes, els contes, els mites i les creences. Fou així com arribarien a Amèrica els acordions de botons, els balls que ara en diuen cowntry i la festa de Tots Sants a la manera de l’Europa celta: el Halloween, que literalment vol dir “vigília de Tots Sants”, hauria derivat de l’expressió All Hallows’Eve

Però la festa de Tots Sants i la diada dels Morts tenen també un costat satíric que, en diferents moments his- tòrics i en diverses cultures, la gent hem sabut trobar. A finals del segle XIX, per Tots Sants, els teatres s’omplien perquè s’hi feia la funció d’una obra contemporània que seduïa un públic entusiasta: el Tenorio. L’obra, publicada el 1844, era una versió castissa del mite de Dom Joan d’un tal José Zorrilla, ll pròdig d’un policia de dretes, carlí i de Valladolid. L’argument del Don Juan Tenorio de Zorrilla anava de seducció i de fantasmes, dels plaers de la vida i de l’inefable tempus fugit de la maduresa d’un home faldiller, al qual el destí fatal el porta a enamorar-se d’una novícia. Com que la historieta anava de vius i de morts era apropiada per a la festa de Tots Sants. Els elencs artístics de les societats recreatives, majoritàriament gent treballadora, preparaven la funció amb plena dedicació en sortir de la feina. El públic estava assegurat i el teatre era sempre ple. El mite de Dom Joan havia estat portat als grans escenaris per autors com Molière al segle XVII o el ma- teix Mozart al XVIII, però Zorrilla el portava al teatre popular i ho feia en versets fàcils de memoritzar. Als anys trenta del segle passat, alguns teatres de la capital catalana presentaven el “Tenorio més republicà de Barcelona”. Llamp Brochs oferia un esperpèntic “drama sengriento, aspelusnante, aspesmódoco y marroroso, an siete actos y muchos cuadros”, anomenat Don Cuan Tanorio.

Josep Fornés i Garcia, director del Museu Etnològic de Barcelona.