La Peça del Mes | Octubre 2015 | Caixa de mariner

Nom: Caixa de mariner

Lloc: Catalunya

Data: Segle XVIII

Tècnica: Fusta tallada i pintada, amb pany i aplicacions de ferro forjat

Col·lecció: Marineria d’Emerencià Roig i Raventós, núm. inv. 47

Mides: 40,5 x 107 x 43 cm

Les caixes de mariner eren mobles utilitzats per transportar l’equipatge que necessitaven els mariners durant els viatges. En el seu interior s’hi guardaven, tancats amb pany i clau, els efectes personals dels seus propietaris. Són mobles contenidors amb una tapa bombada i, en la majoria dels casos, disposen d’un calaix en el seu interior, unes posts allargades que fan la funció de potes per aixecar el buc o cos de la caixa del terra, i unes fustes als laterals, a manera d’agafadors, per facilitar-ne el transport. Una característica que les diferencia de la resta de caixes que es podien trobar a la majoria de les cases, utilitzades per guardar tota mena de roba i estris, era que en la part interior de la tapa, presenten unes pintures naïf, de colors vius i senzilles, inspirades en gran mesura en estampes, romanços o goigs. Així doncs, les escenes policromades de les caixes, com les escenes de les estampes, mostren una simplificació de les composicions i de les formes, així com la reiteració d’uns mateixos elements (el sol i la lluna, les estrelles, els arbres amb fruita, els ocells, les flors...) per facilitar la seva lectura i significat. Així, la capacitat expressiva d’aquestes imatges és punyent, tot i que no es guardin ni les proporcions adients en la representació, ni siguin totalment naturalistes, ans al contrari, aquesta ingenuïtat en la composició els hi proporciona el seu caràcter especial.

La bibliografia que fa referència a les caixes de mariner és escassa, i sobta que un dels pocs que anomena aquests mobles sigui Emerencià Roig, l’artífex de la col·lecció de marineria donada el 25 de setembre de 1935 a l’Ajuntament de Sitges, de mà del seu germà, el Sr. Josep Roig i Raventós. El segon objecte llistat de la donació correspon a aquesta caixa. En el llibre La marina del vuit-cents, Roig escriu en parlar de l’equipatge que s’enduien els mariners a bord del vaixells: “En els viatges llargs, com és ara el d’Amèrica, els tripulants duien, naturalment, un equipatge voluminós, consistent en unes caixes de fusta tancades amb pany i clau, d’allò més resistents i sense pintar. Un cop buides, les feien servir de seient a bord. Hi duien, generalment, diverses mudes de roba interior, gec, calces, faixa, gorra i espardenyes, tot ben nou. A més, roba de llit, llençols, mantes de llana i coixins”. Sobta que ell mateix descriu les caixes de mariner com a no pintades, i en canvi reculli en la seva col·lecció dos exemplars, tots dos policromats. A què pot respondre aquesta interpretació? Que potser datava les caixes com del segle XVIII, i al XIX, època on emplaça el seu llibre, ja s’havia perdut la tradició de pintar-les. 

Els temes representats a l’interior de les caixes de mariner són molt variats. Aquest moble acompanyava el seu propietari durant llargues travessies, i destaca perquè en els casos catalans, no es pinten temes explícitament mariners, és a dir, no abunden les representacions de vaixells, ni de vistes de ports, ni de tempestes..., tot i que n’hi ha algun exemple. Els temes més freqüents fan referència a la família, a les persones que deixaven en terra i que enyoraven durant tot el viatge. N’hi ha també de devocionals, molt semblants als retaulons d’exvots pintats que podem trobar, per exemple, al Santuari de Nostra Senyora del Vinyet de Sitges. Les policromies serien desitjos, ofrenes davant els perills que es podien trobar durant el viatge, com per exemple la caixa del Museu de la Punta d’Arenys de Mar, amb les ermites marineres de la Pietat i el Calvari presents en la reunió d’una família al voltant d’una taula, menjant i tocant instruments de música. Una altra escena molt repetida és la trobada de dos enamorats en un jardí frondós. També la lluita entre cavallers, les quatre estacions i altres temes extrets de cançons populars o tradicions.

En aquest últim apartat és on inclouríem la peça de la col·lecció de marineria d’Emerencià Roig: l’enterrament del gat. L’escena representada està dividida en dos plans, el superior, en una nit estrellada, unes rates fan festa i ballen en processó darrera d’una que porta una bandera vermella i, al final, apareix un gat ajagut en una llitera. A la part inferior, les rates apareixen moixes i en direcció cap a una ermita. També presenta decoració en el frontal i laterals exteriors, amb un gerro amb flors i cercles blaus. Aquesta caixa no sabem d’on prové, però hi ha una antiga llegenda tarragonina que parla de l’enterrament del gat i la processó de les rates. Una imatge molt coneguda d’aquesta llegenda es troba en un àbac del claustre de la catedral de Tarragona, datat del segle XIII. Conta la llegenda que un gat es fa passar per mort; les rates li perden la por i li volen fer un enterrament i, quan elles estan més confiades, el gat “ressuscita” i atrapa a totes les rates. A més d’una lectura moralitzant, també se l’ha relacionat amb les festes del Carnaval. En els pobles de mar, ens explica Joan Amades, en comptes d’enterrar el gat o la sardina, el que es feia era llançar en Carnestoltes a mar o a una bassa que, en el cas de la caixa de mariner del Museu de Maricel, podria ser representat per un forat fosc que hi ha a la part inferior dreta de la composició. 

L’autoria de la pintura, segons tradició oral, seria el propi mariner, però les semblances de traços i estil en les decoracions de les tapes fa pensar en autors especialitzats o tallers que es dedicarien a pintar-les amb els temes que els demanaven o que estaven de moda.

Comparant les decoracions existents en les caixes de mariner d’altres països, sobta que les decoracions foranes estiguin molt més relacionades amb l’embarcació, les banderes, les inicials del propietari, la seva procedència i, fins i tot, mostren imatges molt pròpies de la iconografia marinera com poden ser balenes, àncores, sirenes, etc. Però, i les decoracions catalanes? Una hipòtesi seria que les caixes eren considerades com a espais de record de la llar, de la família, dels anhels per millorar i, sobretot, no perdre la vida en el viatge. No es representaven a ells mateixos ni la realitat del vaixell, sinó les seves il·lusions, que veien reflectides en les imatges extretes de les estampes en paper, tan familiars. Pensem que l’objectiu del mariner a casa nostra era el de tornar enriquit; consideraven el viatge com un mitjà de vida que podia oferir beneficis, com una casa i terrenys per cultivar per a la seva família. Només cal pensar en els “indianos”, la majoria dels quals volien tornar a casa.

Mariona Font i Batlle