La Peça del Mes | Juny 2017 | ‘Calaixera amb escambell’

Obra: Calaixera amb escambell.

Autor: Desconegut.

Data i lloc: Tercer quart del segle XVIII, a Barcelona.

Tècnica: Fusta de ribera a lestructura, el bastiment i els suports (pi als mainells). Revestiment de xapa de noguera i arrel de noguera amb marqueteries d’arbre fruiter. Tiradors i escuts de pany de llautó fos. Ferro forjat als panys i a les claus.

Mides: 119,3 x 153 x 67,5 centímetres (alçada sense escambell: 103,6).

Col·lecció: Can Falç, Sitges.

Descripció i context històric:
La calaixera apareix a Catalunya durant el període barroc i substitueix molt lentament la caixa com a moble contenidor, en força ocasions presentades de dues en dues, ocupant l’espai dels dormitoris i també de les sales. Aquest nou moble presenta un buc més elevat que l’antiga caixa i se’ns manifesta d’una comoditat estimable en integrar diversos receptacles (calaixos) superposats.  

Malgrat que hi ha mencions d’aquest nou tipus de moble a mitjans del segle XVII, és durant el segle XVIII quan es defneix la tipologia i es diversifca. Mónica Piera explica que els exemplars que trobem a fnals del segle XVII encara no tenen una estructura defnida, i que els calaixos que contenen varien molt en nombre i dimensions, encara que devien ser molt grans i profunds a jutjar per la quantitat de roba que contenien. Apunta també que la calaixera d’ús domèstic no és una altra cosa que una reducció de les caixoneres de les sagristies.

Entorn al 1740-1750, la calaixera ja forma part dels habitatges a Barcelona i força famílies les aporten com a part del dot de les seves flles. Les formes i les tipologies varien segons l’origen i les influècies. A Catalunya, durant aquest període trobem bastants exemples de marcada influècia anglesa, amb lleus formes serpentines al frontal i amb insinuacions de bombament, o bé sense cap tipus de moviment als laterals. D’altres, bombaven els cossos amb moviments encara més acusats que els que presenta aquesta calaixera que ens ocupa. En general, els exemplars grans solen presentar quatre línies de calaixos superposades, de les quals la superior està dividida en dos calaixos més petits.   

Aquesta calaixera de Can Falç de Mar mostra un meravellós equilibri en les formes, moviments i dimensions, assolint una bella elegància, amb un esplèndid treball de marqueteria i una excel·lent factura tècnica. El cos de secció trapezoïdal presenta  forma serpentina al frontal i buc bombat al frontal i als laterals, amb moviments concavoconvexos i les arestes del frontis aixamfranades a banda i banda, com es feia sovint als primers temps de les calaixeres barroques. 

Aquesta calaixera presenta, també, una novetat constructiva relativament habitual a les calaixeres de procedència barcelonina: el voltant del perímetre superior i inferior dels calaixos sobressurt amb escreix i fa d’aturador en topar amb els mainells i muntants. Així s’amaguen els mainells, s’enrasen i es dissimula la realitat dels calaixos, aconseguint una superfície unitària i contínua, fet refermat amb l’efecte òptic de les marqueteries. Durant la segona meitat de segle, la calaixera dreta, vertical, amb mainells vistos i signifcats, deriva cap a la calaixera bombada, amb els calaixos arranats tot seguint la modulació general, i es signifca com un avenç tècnic important.

Una altra variant sorgida de bon inici és la coneguda ja a l’època com calaixera amb escambell. Es tracta de tres calaixets enretirats respecte del taulell, a manera de cos superior; en aquest cas, amb buc vertical als laterals i forma serpentina al frontal. La forma més habitual d’escambell és amb tres calaixets, malgrat hom en recorda de cinc o bé de tan sols d’un.

Les calaixeres també presenten materials i tècniques força variades a Catalunya durant aquest període. Fou àmplia la producció local amb noguera massissa i embotit de boix.

És interessant remarcar que a Barcelona es construïen calaixeres xapades amb magnífcs treballs de marqueteria. En aquests mobles, s’emprava fusta de ribera (àlber, bedoll...) per al bastiment i xapes de noguera i arrel de noguera per al revestiment, així com d’arbre fruiter per a les marqueteries. En algunes calaixeres podem trobar xapa de cirerer, caoba, palissandre o xacaranda. 

Respecte dels acabats, la varietat també és àmplia i rica. Habitualment els mobles treballats amb noguera massissa es polien i s’enceraven, i els revestits amb xapa i marqueteria podien presentar un acabat amb vernís. També trobem calaixeres policromades, enxarolades amb chinoiseries a la manera del jappaning i de les laques italianes.

Tota aquesta varietat de formes, materials i tècniques, i el fet de trobar pocs exemplars signats han conduït a que, en algun moment, certes obres s’han considerat de producció no local, quan en realitat formen part d’un període esplèndid dins la construcció de mobiliari a Catalunya.

Normalment les decoracions de les talles, les marqueteries i les ferramentes evolucionen i s’adapten més ràpidament a les tendències i les modes que el propi moble. Així, podem observar que els escuts de pany plenament barrocs, al centre, assoleixen una ampul·losa generositat ornamental, amb accentuada asimetria, mentre que els tiradors circulars d’anella ofereixen un caràcter netament neoclàssic. Aquest fet és força comú a les calaixeres de construcció barroca tardana.

Un derivat de la calaixera és el lligador -un exemplar bombat meravellós també forma part de la col·lecció de Can Falç. Altres derivats més complexos són els escriptoris i els canteranos. L’escriptori del segle XVIII consisteix en una calaixera amb una tapa inclinada al damunt, amb un interior compartimentat amb diversos calaixets. Els anomenats canteranos són escriptoris amb un cos superior en forma de llibreria.

Marc Fabra i Aymerich