La Peça del Mes | Gener 2017 | ‘Jardins d’Espanya’

Obra: Jardins d’Espanya.

Autor: Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931).

Data i lloc: 1903, a Barcelona.

Tècnica: Gravat i impressió. 

Mides: 43,8 x 30,7 x 3 centímetres (carpeta). 

Col·lecció: Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol, número d’inventari 32.623.

Descripció i context històric:
Amb el títol de Jardins d’Espanya, Santiago Rusiñol va confeccionar un llibre d’art i un llibre d’artista. Publicat el 1903 per la casa Thomàs de Barcelona, el llibre consistia en una carpeta de color blanc, amb el títol i el nom de l’autor impresos en verd i l’anagrama del Cau Ferrat situat al marge inferior dret com a tot ornament. Talment les carpetes de dibuix, el llibre tancava mitjançant unes betes també de color verd un conjunt de quaranta làmines de paper Guarro, de gran format de paper, on s’havien gravat quaranta dels millor jardins que Santiago Rusiñol havia pintat durant tota la seva ja llarga trajectòria pictòrica. Sis d’aquests gravats havien estat tirats a tot color; els altres trenta-quatre, en blanc i negre. Els acompanyava un plec que contenia una presentació en prosa poètica de Santiago Rusiñol i els poemes de vuit dels seus escriptors preferits: “La relíquia” de Joan Alcover, “Floràlia” de Gabriel Alomar, “Villa” de Miquel Costa i Llobera, “Les roses blanques” de Joan Maragall, “En mon jardí” d’Emili Guanyabens, “El jardí abandonat” d’Apel·les Mestres, ***** de Francesc Matheu i “El castell buit” de Miquel dels S. Oliver, que hi aportaven la seva particular concepció del motiu pictòric i literari del jardí abandonat, un motiu que Rusiñol havia convertit en tema central de la seva creació artística, literària i pictòrica. Cadascuna de les quaranta làmines estava protegida per un full de paper de seda. Els títols dels quadres apareixien en un plec solt, amb l’ordre de les làmines: Pedrera romana, Granada al vespre, Brolladors del Generalife, El Pati de la Sultana, Passeig místic, Xiprers daurats, Villa florida, Passeig de pàmpols, La Glorieta dels Enamorats, Ametllers, Glorieta de la Bailarina, El Pati de l’Alberca, Raixa, Caminal d’Alfàbia, Jardí de muntanya, Primaveral, La sèquia dels baladres, Aigües somortes, Jardí senyorial, Racó florit, Jardí del Faune, Glorieta i boixos, Pedrera romana, El Laberinte, Jardí cap al tard, Un pati, Jardí del Pirata, Altar de flors, Caminal de rosers, Palau abandonat, La Glorieta, La font de l’Odalisca, Jardí clàssic, Els xiprers vells, Racó de boixos, Caminal de roses, El jardí abandonat, El Canal del Generalife, Arquitectura verda i El darrer jardí. El llibre, tal com va publicitar Pèl & Ploma, valia quaranta pessetes.

Rusiñol va dissenyar aquest llibre d’art en un moment crucial de la seva vida i de la seva trajectòria com a artista. La pintura de jardins abandonats és una constant en l’obra pictòrica de Rusiñol, però els patis, jardins, galeries i cementiris formen també els escenaris simbòlics de la seva obra literària. L’any 1903, la carpeta dels Jardins d’Espanya és un objecte altament simbòlic. Per una banda, aquests jardins, des del cementiri de Tarragona fins als Reales Sitios d’Aranjuez, des dels camins de xiprers de Montserrat fins als jardins de Mallorca o del Generalife de Granada, simbolitzen un espai tancat, de recolliment, el lloc reclòs on l’artista-sacerdot oficia la religió de la Bellesa en un ritual en el qual s’hi juga la vida. Rusiñol ho sabia bé. Havia començat a pintar el tema del jardí abandonat a Granada, coincidint amb l’experiència de la morfina. Havia dedicat una de les seves Oracions “Als jardins abandonats” (1897), i el 1900, després d’una dolorosa cura de desintoxicació, havia escrit el poema líric en un acte El jardí abandonat, l’obra d’art definitiva, com va escriure Joan Maragall. En aquesta darrera obra, un artista, alter ego de Rusiñol, renuncia a viure/morir en el jardí i opta per anar pel món servint la causa de l’art. Aquesta renúncia, tanmateix, condemna l’artista a una profunda i sorda insatisfacció i, artísticament parlant, a la mort. Si El jardí abandonat representa el comiat del jardí, la carpeta dels Jardins d’Espanya representa el mausoleu de l’artista-sacerdot de l’art.

Però el motiu del jardí abandonat es comporta com una arma de doble tall. Si, per una banda, propicia una lectura en clau decadentista, per l’altra, admet una lectura regeneracionista. El jardí abandonat representa la bellesa d’allò que mor, però també denuncia la decadència d’una Espanya que assisteix amb indiferència a la desaparició del seu patrimoni cultural. No cal dir que ens trobem en l’òrbita de la crisi de 1898 i amb la ressaca de la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines, la liquidació de l’Espanya imperial. En aquest sentit, el fet de reunir jardins abandonats dels diversos indrets on Rusiñol havia pintat, sobretot a partir de 1895, es pot interpretar també com una voluntat, per part de l’autor, de representar una idea globalitzadora d’Espanya tot denunciant-ne la degeneració. Els Jardins d’Espanya constitueixen, des d’aquesta perspectiva, una clara metonímia de la situació històrica, política i cultural de l’Espanya del tombant de segle. Aquesta lectura queda reforçada, al cap d’uns quants anys, el 1914, amb l’edició castellana dels Jardines de España per l’editorial Renacimiento, de Madrid. Rusiñol incorpora, a més dels poetes esmentats, els seus escriptors espanyols preferits: Eduardo Marquina, Enrique Díez Canedo, Juan Ramón Jiménez, Azorín, Gregorio Martínez Sierra. Però aquesta seria una altra peça del mes.

Margarida Casacuberta i Rocarols