La Peça del Mes | Gener 2016 | 'Ball al Moulin de la Galette'

Obra: Ball al Moulin de la Galette, de Ramon Casas i Carbó (Barcelona, 1866 - 1932).

Data: París, hivern de 1890-1891.

Tècnica: Pintura a l’oli sobre tela.

Mides: 100,3 x 81,4 centímetres.

Col·lecció:  Museu del Cau Ferrat (Sitges). Col·lecció Santiago Rusiñol, número dinventari 32.032. 

L’autor:
Quan Ramon Casas s’instal·la juntament amb Rusiñol a les dependències del Moulin de la Galette  la tardor de 1890, s’inicia l’autobiografia de la bohèmia de tots dos artistes. L’indret era a tocar d’on Rusiñol havia tingut el primer habitatge, aquella “Casa de París” que rememorarà a Fulls de la vida (1898), al carrer de l’Orient, versió abreujada de la rue de l’Armée de l’Orient. Era una casalot situat al colze del carrer que comunica la rue Lepic i la rue Norvins, la desembocadura nord de la qual dóna gairebé al davant del Moulin de la Galette. Des de l’hivern de 1890 fins el final de primavera de 1892 l’habitatge dels artistes es trobava a la casa del molí, en un pis que gaudia de la il·luminació elèctrica de la sala de ball contígua. Al recinte del Moulin de la Galette hi havia un barracó que feia d’estable per a una vaca, un jardí amb llums de gas, trist i gris a l’hivern i esplendorós durant el bon temps, amb el seu parc d’atraccions: barraques de tir, cavallets, teatre de putxinel·lis, una gran gàbia per a ocells, trapezis, guinguetes i taules per servir refrescos i begudes.

Des del darrer terç del segle XIX el Moulin de la Galette es va consolidar com a un indret d’esbarjo i el ball esdevingué un dels seus atractius. Va ser escenari pictòric dels impressionistes: Renoir representà un acolorit ball al jardí (1876, Musée d’Orsay); Van Gogh en va pintar diverses versions des de l’exterior (1886-1887), mentre que Toulouse-Lautrec en va pintar un interior (1889, Institut d’Art de Chicago). Vers l’any 1897 el local va ser reformat amb pretensions de convertir-lo en més aparent, de manera que l’escenari picassià de 1900 ja no té res a veure, ni de públic ni de disposició decorativa, amb les visions de l’interior que Casas n’ofereix.

El Moulin va esdevenir l’acompanyant dels dies bohemis dels artistes catalans. Tant Rusiñol com Casas el retrataren repetidament des de diversos angles i circumstàncies, interiors i exteriors. No era un indret del tot inofensiu. Miquel Utrillo, a la Història anecdòtica del Cau Ferrat,  recorda que “hi havia foc encès a l’hivern, otomanes, llits burgesos, és a dir, comfortables, mitja dotzena de cadires, estanc a la mateixa casa i ball cada dia, amb trets i ganivetades molt sovint.”

L’autobiografia de la bohèmia de tots dos artistes, amb el Moulin de la Galette com a epicentre, es troba magistralment narrada a les cròniques enviades per Rusiñol a La Vanguardia. Titulades Desde el molino, en una clara al·lusió a les Lettres de mon moulin d’Alphonse Daudet, constitueixen la crònica de Montmartre vista pels artistes catalans. La prosa de Rusiñol queda equilibrada pel traç precís i expressiu de Ramon Casas, amb una de les millors contribucions de l’autor al món editorial, es tracti d’escenes interiors, retrats de la troupe catalana, el d’una Yvette Guilbert que no té res a envejar als de Toulouse-Lautrec, els d’Eric Satie, de les preses de Saint Lazare, o dels tipus patibularis que concorren al barri. És un traç amb una forta personalitat que denota, més que la influència, la voluntat tan simple com expressiva d’un Steilen o d’un Forain, coneguts i veïns del barri. La primera visió de la bohèmia parisenca que rep el públic barceloní és la de Montmartre vist per Rusiñol i Casas. Aplegat en forma de volum, el 1894 els dibuixos de Casas són un perfecte correlat del text, i una il.lustració profusa i directa. El Moulin de la Galette és, a les cròniques i dibuixos, una presència permanent.

Ball al Moulin de la Galette, pintat l’hivern de 1890-1891, és una de les obres culminants de Ramon Casas del període bohemi a París; en termes de qualitat, una visió comparable a la de Renoir, Toulouse-Lautrec o Picasso. La seva és, a més,  una visió d’una gran originalitat. En primer lloc, per les tonalitats, un clar exponent de la “pintura en gris” heretada dels impressionistes que els crítics de Barcelona aviat van destacar en tant que característica de la modernitat importada de la capital de l’art. En segon lloc, per la composició, un escenari vist des d’un pla superior amb prou perspectiva que li permet el tractament de l’escena en tres diferents plans: el centre de la pista, ocupat per dues figures dansaires, home i dona –el primer, probablement, Valentin le Desossé, habitual dels locals de dansa–; la tribuna de l’orquestra situada al pla superior, en una composició que recorda els músics d’Edgard Degas, i la barra del bar al fons. En darrer terme, perquè el conjunt de l’obra transmet una impressió no gens tòpica i autocomplaent que res té a veure amb l’alegria desenfrenada del ball, tal com correspondria, és on Casas hi aboca tota la malenconia d’un diumenge a la tarda i la tristesa de la solitud dels éssers en una visió introspectiva i gairebé existencial.

El quadre va satisfer el seu autor i li va crear bones espectatives. S’exposà per primer cop al Salon des Independents a París el 1891 i, el mateix any, a la Segona Exposició de Rusiñol-Casas-Clarasó a la Sala Parés; arreu la recepció de l’obra va ser ben satisfactòria. Anys més tard, Utrillo, crític sagaç, la recordava com una “obra cabdal (...). A París molts amics francesos arribaren a parlar de Degas quan van veure el quadre, que era, però, d’una visió més jove, encara molt objectiva, i on la vida, la cosa més important de l’art, hi era de manera secundària.”

Pel juliol de 1897 el setmanari La Voz de Sitges va llançar la nova del futur ingrés del quadre a Sitges. Casas havia presentat als Quatre Gats un preparatori delBall al Moulin de la Galette i el comentarista asseverava que el Molí de la Galette, llavors a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, “serà del Cau al tornar de Madrit.”  Es pot datar l’ingrés de l’obra a la “col·lecció del cor” de Santiago Rusiñol, que és el Cau Ferrat,  en aquella data. 

Vinyet Panyella i Balcells