La Peça del mes de octubre 2023

Obra: Davant del mirall, de Lluïs Bonnín i Martí (Barcelona, 1873 – Niça, 1964)
Lloc / Data: Cap al 1898-1900
Matèria / Tècnica: Dibuix a llapis grafit, tinta, aquarel·la i guaix sobre paper
Mides: 47,4 x 31,1 cm
Col·lecció: Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol, núm. inv. 30.853
 
Aquest dibuix de Lluís Bonnín –o “Bonnin”, com signava, tal com podem veure aquí– constitueix una de les poques obres d’aquest artista en col·leccions públiques. A l’escena veiem representades tres figures, una jove i dues nenes, contemplant-se de manera divertida en un enorme mirall, segurament en un interior, ja que el fons és una paret pintada  amb un atzur intens que contrasta amb els tons clars i ataronjats dels seus vestits. De fet, es tracta d’una peça excepcional dins la producció de Bonnín, atès l’ús vistós dels colors, en contra del magisteri i predilecció habituals demostrats envers el blanc i el negre. Tanmateix, el gran protagonista de la composició és el mirall, que, si parem atenció, pot donar-nos la clau de l’espai on es troben, una galeria de miralls d’un parc d’atraccions. Més que el reflex, el perímetre ondulant del marc, amb motllures Rococó, delataria que es tracta d’un d’aquells vidres còncaus-convexos que distorsionen els cossos i que provoquen la sorpresa de la canalla.
 
Com moltes altres escenes que va escometre, aquesta visió cosmopolita de Bonnín s’emmiralla en la temàtica i l’estil propis d’algunes revistes satíriques franceses, com Le Rire o L’Assiette au Beurre , on s’hi exhibien dibuixos de col·laboradors gràfics, com Henri Faivre, Jacques Roubille, Théophile Steinlen, Maurice Radiguet, Paul Iribe o Francisque Poulbot. Amb tot, un dels artistes pels quals va sentir una gran fascinació va ser Lucien Métivet, considerat a l’època un mestre de les “elegàncies mundanes”, que plasmava a través d’un realisme de caire decoratiu, irònic i una mica libidinós. Una estètica similar la trobem en moltes il·lustracions que Bonnín va elaborar per a algunes de les revistes més importants del moment, com ara Hispania, Pèl & Ploma, Barcelona Còmica, Catalònia, L’Esquella de la Torratxa o Madrid Cómico... ; però també en l’obra que comentem. De fet, aquí podem recordar les paraules que el crític Raimon Casellas li va dedicar, «escenes de la vida moderna, dibuixades en la primera època de l’artista, ab damiselas delinqüescents y ab vellas arpias, habilladas totas amb grans barrets monumentals y ab epatantes toilettes que fan pensar ab la caricatura crudelista dels Radiguet y’ls Metivet».
 
En efecte, el barret de la jove, decorat profusament seguint les convencions de la moda de l’època, destaca per les seves dimensions i pel seu brillant color vermell. Aquest barret, juntament amb el pai-pai orientalitzant, posen en relleu la influència del japonisme, com ja va reconèixer Isabel Coll. Si ens fixem en el ribetejat del barret, observarem que aquest simula una branca amb flors d’ametller, solució ja emprada per altres artistes europeus.
 
Més enllà d’aquestes solucions puntuals superficials, l’obra de Bonnín també reflecteix l’adopció de trets propis dels gravats ukiyo-e, com el format vertical, la manca de profunditat, el contorn marcat amb un traç negre o el fet de retallar les figures. Així mateix, aquest interès pel japonisme el va manifestar el propi Santiago Rusiñol en algunes de les seves composicions pictòriques, com en el retrat de la seva dona, Lluïsa Denís (1885), amb paravent japonès al fons; o pel fet de col·leccionar estampes japoneses, avui al Museu del Cau Ferrat.
 
A més de Casellas, Josep M. Ràfols probablement també va pensar en aquest dibuix a l’hora de remarcar el japonisme en l’obra de Bonnín, quan va parlar d’«una peculiar visió, ajaponitzada potser (...) de la dama encuriosida davant l’aparador, de la vedette un xic grotesca.» La conseqü.ncia principal d’aquesta influència és l’estilització, de manera que Bonnín defuig el realisme i tendeix a distorsionar les figures en formes anguloses i geometritzants, ajudat per l’exagerada forma dels cabells, barrets o algunes siluetes. Quelcom que ja havia detectat Casellas i que ens permet enquadrar el seu autor en un peculiar “expressionisme”, latent en la generació  d’artistes modernistes als que pertanyia, com Isidre Nonell. Una distorsió que, d’altra banda, troba el  seu ressò en el mirall i en el seu reflex.
 
Cal afegir que Bonnín no cultivava sempre aquest estil. Si contemplem la seva producció en general, resulta ben eclèctica. Algunes de les seves il·lustracions per a revistes són molt  més convencionals i realistes; mentre que altres creacions, sobretot els dibuixos concebuts per Boires Baixes  (1902) de Josep Ma. Roviralta –la seva obra mestra– , manifesten un estil més personal, originalíssim, que s’emmarca de ple en el corrent  simbolista. Per aquest motiu, resulta impossible classificar la seva obra.
 
Pel que fa a la procedència d’aquesta obra, Freixa apunta la possibilitat de que fos cedida per Bonnín – o adquirida per Rusiñol–, amb motiu de la celebració de l’única exposició individual de l’artista,  el 22 de maig de 1902, al saló de la casa del moblista Josep Ribas. La relació de Bonnín amb Rusiñol es podia haver establert de diverses maneres.  D’una banda, a través del propi Roviralta – l’artífex de l’esmentat Boires Baixes– com a director de la revista Luz  (1897-1898), ja que el setmanari va dedicar el seu primer número a la figura de Rusiñol. D’altra, sobretot, a través d’un destacat punt de confluència: el local d’Els Quatre Gats, del què Rusiñol n’era responsable i Bonnín un dels col·laboradors recurrents: així, Bonnín va participar en la mostra inaugural o en altres iniciatives, com en  els espectacles d’ombres xinesques. En definitiva, no ens ha de sorprendre que l’obra que analitzem  acabés formant part de la col·lecció artística del Cau Ferrat, atesa l’amistat o, si més no, les confluències artístiques entre Bonnín i Rusiñol.
 
Irene Gras, professora en Història de l'Art a la Universitat de Barcelona, i Juan C. Bejarano, professor en Història de l'Art a la Universitat Pompeu Fabra
Bibliografia bàsica
CASELLAS, Raimon. «Coses d’Art. Dibuixos den Bonnín a Can Ribas», a: La Veu de Catalunya, núm. 1212, Ed. Vespre (29 de maig de 1902).
 
COL L, Isabel. El ressò de l’Impressionisme en el Cau Ferrat . Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges, 1999, p. 59.

FREIXA, Mireia. «Lluís Bonnín i Martí (1873-1964)», a: Museu del Cau Ferrat. Catàleg de pintura i obra sobre paper . Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges, 2019, p. 83-86.

GRAS VALERO, Irene; BEJARANO, Juan Carlos. «Transitant entre les “boires” de l’oblit: l’il·lustrador i dibuixant Lluís Bonnín (1873-1964)», a: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics , vol. XXXIII (2022), p. 387-407.
 
GRAS, Irene. «Les il·lustracions de l’artista Lluís Bonnín a les revistes del tombant del segle XIX», a: Catalan Review , vol. XXXVII (juny del 2023), p. 33-56.
 
JARDÍ, Enric. «Quelcom sobre Lluís Bonnín i el seu art», a: Lluís Bonnin (1873-1964) . Barcelona: Reial Cercle Artístic-Institut Barcelonès d’Art, 1973.
 
RÀ FOLS, Josep F. «Benvinguda a Bonnín», a: La Veu de Catalunya  (16 de gener de 1935), p. 6.
 
RÀFOLS, Josep F. El arte modernista en Barcelona.  Barcelona: Librería Dalmau, 1943.