Juny 2014 | La nena de la clavellina

-Obra: La nena de la clavellina
-Autor: Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931)
-Data: 1893
-Tècnica: Pintura a l’oli sobre tela
-Mides: 153 x 71 cm
-Col·lecció: Col·lecció Santiago Rusiñol. Museu del Cau Ferrat, Sitges (núm. inv. 30.806)
 
La tardor de 1891 l’artista Santiago Rusiñol es va aturar a Sitges on feia poc que Ramon Casas i Eliseu Meifrèn havien pintat patis i interiors. El van enlluernar dues coses: el paisatge i la llum, dues constants que va traslladar a les teles i a les lletres. Des d’aquell mateix moment, els patis sitgetans, lluminosos i intimistes, van constituir un dels seus més importants motius pictòrics. Interpretats en rosa, en blau o en una simfonia de blancs, segons l’indret i la circumstància; amb presència humana o en solitari; albirats des dels interiors o en el clos del seu plein air; les parets nues o amb una volior de flors i plantes, els patis de Rusiñol constitueixen el paisatge més constant de la seva perllongada estada sitgetana al llarg de la dècada dels noranta. En el substrat d’aquell impacte s’hi trobaven els patis que Fortuny havia pintat a Granada en una nova recerca de la llum i de la vida i els dels artistes realistes italians, que els havien pintat desproveïts de luxes i amb la poètica verista de la senzillesa de la vida rural. A Sitges, més enllà de la lliçó dels luministes, Rusiñol va incorporar a la pintura dels patis la càrrega de lirisme i subjectivitat constant en la seva pintura.
 
Els patis sitgetans no van ser l’única descoberta. Rusiñol va topar amb la malaltia i la mort - la del seu amic i company de bohèmia parisenca Ramon Canudas (1892) - i va viure la tendresa i la malenconia que li inspiraven els infants, en els que veia reflectida la seva pròpia filla Maria. Va combinar la impressió de la llum,
 
l’arquitectura popular traduïda en composició plàstica, la gamma cromàtica de blaus i de blancs i una delicada interpretació de les plantes i de la vegetació cuidada i més aviat escassa dels patis de Sitges, amb la tendresa que li inspirava la fràgil figura dels personatges infantils femenins.
 
La tardor i l’hivern de 1891 Rusiñol va pintar quatre patis, entre els que destaquen Menjador de Sitges o Una reprimenda (1891, Museu d’Art de Girona), Pati blau (1891, Museu de Montserrat), Interior de Sitges o A ca la Cosma (1891-1892, MNAC) i Pati suburenc o El pati de la Tereseta (1891, Museu del Cau Ferrat). Els va presentar al Salon des Independents i al Salon du Champ de Mars de 1892, així com a l’Exposició de Belles Arts de Sitges, la Primera Festa Modernista, l’agost de 1892, juntament amb altres quadres  realitzats durant la seva estada a la Vila la primavera i l’estiu d’aquell any.
 
La Tereseta del Pati suburenc, Teresa Mirabent Planes, una de les dues figures del quadre, va ser la protagonista de dues obres de Rusiñol on s’uneixen l’intimisme del pati en tant que recer i clos tancat,  indret d’evocació de la tendresa, i la puresa de sentiments suscitats per les criatures. La nena de la flor (c. 1893, Col·lecció particular) la representa en un primer pla, de perfil, a manera de retrat, amb una flor a la mà. La nena de la clavellina (1893, Museu del Cau Ferrat) situa la Tereseta enmig del pati casolà i humil, absorta en l’olor dels clavells, vora les hortènsies, embolcallada per un aire de malencònica intimitat. És el símbol de la innocència vist amb l’enyor de qui sap que la infància és un estat passatger, com si volgués deturar el temps per atènyer un estat d’intemporalitat dins del clos de la llum.
 
Rusiñol va obrar la síntesi entre els dos elements de la representació: les flors com a part integrant del pati i la nena, i va titular el quadre Flors. Presentat per primera vegada al Salon du Champ de Mars el 1894, va ser una obra citada unànimement per la crítica. Amb el temps, la narració de la imatge es va imposar a la simbologia. A la Guia sumària del Cau Ferrat (1933), Miquel Utrillo li va donar el nom explícit de “La nena de les clavellines, pintat a Sitges”, però el catàleg de pintura i dibuix publicat el 1942 ja li atorga la denominació amb què actualment es coneix.
 
Una nena de Sitges
 
“Perdoni: que tindria inconvenient de deixar-me pintar aquest pati…?”
 
L’inici de la narració (1898), reconvertida posteriorment en l’obra teatral El pati blau (1903), bé podria haver estat el de la coneixença de Rusiñol i els habitants del pati de la Tereseta. Teresa Mirabent Planes (1888-1925), filla d’Antoni Mirabent i Riera i de Dolors Planas, germana de Lluís i de Josepa, vivia al carrer de Barcelona, tenia un any menys que Maria Rusiñol i era de la mateixa edat que Rosa Muntaner i Sardà, filla de Genís Muntaner i Barnils, l’home de confiança de Rusiñol a Sitges. Veïnes de barri, companyes de jocs, Rosita i Tereseta freqüentaven el Cau Ferrat quan Maria Rusiñol venia a visitar el seu pare; per això no es fa estrany que als catàlegs del Cau Ferrat hi figurin nines i joguines.
 
Rusiñol pintà El pati de la Tereseta representant dues figures infantils més aviat desdibuixades, una de les quals és Teresa i l’altra, probablement, Rosa. Va pintar també els retrats de les dues filles de Genís Muntaner, Rosa i Maria, i un altre retrat de Rosa figura a les parets del Cau Ferrat (Noia suburenca, 1893). La Tereseta va posar per Rusiñol entre els tres i els cinc anys, i durant els quatre o cinc posteriors va continuar freqüentant el Cau Ferrat per compartir jocs i corredisses pel barri amb Maria Rusiñol, Rosa Muntaner i les germanes Sara i Elvira Carbonell, entre altres.
 
Amb el tomb de segle la vida li va canviar. La van casar als quinze anys amb Ramon Pascual Marcé i va esdevenir una dona jove, guapa i apreciada pel veïnat, però no va conèixer millor fortuna. Va morir als trenta-set anys, deixant una estela de dol. Un any més tard, rememorant La nena de la clavellina, una amiga seva va publicar a El Eco de Sitges una prosa poètica titulada “La flor del meu jardí”, recordant-la amb la visió ja llunyana del quadre.
 
La nena de la clavellina és un dels símbols més significatius i apreciats de la simbiosi de Rusiñol amb Sitges. L’artista hi va expressar tota la tendresa, la lluminositat i la capacitat d’evocació d’un ambient intimista únic que forma part de l’imaginari de la Vila i del Cau Ferrat.

Vinyet Panyella

 
Bibliografia
 
-Josep de C. Laplana, La pintura de Santiago Rusiñol. Catàleg sistemàtic, vol. III. Barcelona: Ed. Mediterrània, 2004.
 
-Vinyet Panyella, El pati blau. Un capítol de la biografia artística de Santiago Rusiñol (1891-1903)”. Santiago Rusiñol (1861-1931). Barcelona: MNAC, 1987, p. 93-108.
 
-Vinyet Panyella, Paisatges i escenaris de Santiago Rusiñol. Sitges, París, Granada. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.
 
-Vinyet Panyella, Santiago Rusiñol, el caminant de la terra. Barcelona: Ed. 62, 2003.