'Al·legoria de la Poesia', per Santiago Rusiñol

Peça: Al·legoria de la Poesia, per Santiago Rusiñol
Data: c. 1894
Tècnica: Oli sobre tela
Mides: 140 x 184 cm (forma ogival). Signat angle inferior dret: S. Rusiñol, sense data
Col·lecció: Antiga col·lecció Santiago Rusiñol. Museu Cau Ferrat. Número d’inventari: 32.007

Descripció i context històric:

El pintor-poeta Santiago Rusiñol va instal·lar al Cau Ferrat de Sitges la seva casa-taller amb la intenció de “ser una ermita al costat del mar, a la qual podran anar-hi tots el pelegrins de l’art a prendre les aigües de poesia i a curar-se del mal soroll de les ciutats”. Amb aquestes paraules l’inaugurava oficialment el 4 de novembre de l’any 1894, coincidint amb la Tercera Festa Modernista. En aquest refugi, les aspiracions de Rusiñol d’assolir l’ideal de l’Art total arribaven a la seva màxima expressió, tot esdevenint un univers interior, síntesi de totes les manifestacions artístiques, allunyant de les agitacions i dels atemptats anarquistes dels darrers temps de Barcelona.
 
A les llunetes ogivals de la capçalera del gran saló goticista del primer pis, projectat per l’arquitecte Francesc Rogent, s’integraren les personificacions de la pintura i la poesia, tot envoltant de forma significativa l’al·legoria de la música. Pintures murals que van voler conferir a la “posada de pelegrins de la Santa Poesia” un marcat sentit simbolicodecoratiu, en íntima unió amb l’arquitectura. Perquè el concepte i la forma corresponen a “l’ambient moral de l’edifici, a l’estat d’ànim dels que periòdicament s’hi congreguen en fraternal comunitat”, deia l’escriptor i crític Raimon Casella referint-se a l’emplaçament. Tal com Rusiñol explica en una carta al seu amic E. Clarasó: “els panneaux de Sitges (lo tercer encara no és acabat y no es tan important) [...] són cosa nova per mi, en el sentit místich decoratiu”. De fet, representen un canvi de registre en la seva trajectòria artística, que es manifesta amb una marcada influència del moviment simbolista francobelga i del recent viatge a Itàlia, on havia descobert en directe la pintura dels primitius italians, la qual cosa li va suposar endinsar-se en un simbolisme de caire prerafelita.
 
“La dama de la Poesia [...] amb la seva noble testa coronada de llorer, és una ideal reminiscència de les dones somniades per Dante i per Petrarca; i el donzell estètic de La Pintura, és el darrer pintor del somni místic”, en destacava Casellas. Així, a un costat, la visió de la Pintura endinsada en la suggestió del paisatge, a través de l’observació i el traç d’un jove pintor florentí, endinsat en un camp de lliris, copsat el seguici misteriós de verges que s’allunyen i es transmuten en núvol, com atretes pel cel que les crida. A l’altre costat, la presència abstreta i alhora amatent de la dama poesia, que espera rebre una revelació que recollirà amb la ploma per tal de deixar-ne constància escrita.
 
La Poesia es situa en un camí sinuós, que s’inicia amb uns iris grocs, missatgers de l’amor que fa bategar el cor, que entren en concordança amb l’extrem oposat, on emergeix com una espècie de basílica o catedral lumínica, “rutilant com agulles de custòdia, sota blavors de turquesa i atmosferes de resplandor”. Del prat estant, entre flors blanques, blauets i botons d’or, sorgeix un brollador estanc amb lliris blancs, símbol de puresa, font de vida i iniciació (es tracta de la Font de l’aigua de la vida, la mateixa pila baptismal gòtica que Rusiñol es va trobar al santuari del Vinyet i que va situar a la planta baixa del Cau Ferrat). Al costat d’un bosc frondós, les adelfes roses de les regions mediterrànies omplen el traçat d’”efectes de la vida, dels sentits i de les enyorances eternes” [...] “s’hi contenen alguns capítols d’aquest evangeli que anhelen seguir moltes ànimes selectes dels nostres dies, assedegades d’esvaït somni, de misteriosa idealitat...”. Perquè, tal com escriví Alfred Opisso referint-se a l’obra, “la seva contemplació produeix una espècie d’embaladiment; és la sensació de l’intangible”.
 
Una observació detinguda de les obres ens fa descobrir la poètica dels jardins, que a partir de 1894 esdevindrà el germen de la sèrie “Jardins d’Espanya”, encara que en aquest tríptic es tracta d’un jardí més proper als hortus amoenus de Fran Angelico. És el llenguatge de les flors i de les coses mudes, la relació entre la paraula revelada i els significats sentimentals en el paisatge, que sembla evocar el poema de Baudelaire Correspondències, que es va convertir en una espècie de text programàtic per als simbolistes: “És la Naturalesa un temple els pilars del qual / deixen sortir de vegades paraules remorejades: / l’home la travessa per un bosc de símbols / que l’observen amb familiar mirada. / De la mateixa manera que llargs ecos que de lluny es fonen / en una tenebrosa i profunda unitat, / enorme com la nit i com la claror / es responen perfums, sons i colors.”
 
És la necessitat de saber somniar i de l’evocació de la inspiració que coincideixen en aquest jardí de símbols, ple d’indicis de correspondències que vinculen el visible amb l’invisible, el fortuït i el necessari. I, com que “tot art aspira a la condició de la Música”, tal com havia dit Walter Pater, la seva personificació en donzella vaporosa amb l’atribut de la lira, endinsada en un paisatge aquós, permet de traçar tot un seguit de cadències harmòniques, d’al·legories i de relacions entre les arts, que ens transporten a una mística d’adoració de la bellesa. El Cau Ferrat va ser erigit com a Santuari de la Bellesa, que, en paraules del mateix Rusiñol, es defineix com “l’harmonia que l’ànima busca afanyosa; és el goig que somnia l’esperit; és l’essència perfumada aixecant-se com encens del fons de la matèria i prenent forma de núvol que embolcalla el cor de l’home [...] Quan la bellesa es desperta, obre les portes del dia; quan s’adorm, encén els estels del cel; quan passa, els núvols ho saben; i vestit d’or i porpra, la segueixen majestuosos via enllà, fins el carro de l’aurora o l’hermosa despedida de la posta. Quan s’atura, brota tot poesia es desvetlla i canta cants de ventura. Quan somnia, somnien tots els poetes; quan plora, tremolen totes les ànimes; i quan resa, calla l’home, calla el vent, callen les veus de la selva i s’entreobren els finestrals de la glòria i s’agenollen els àngels” (Cigales i Formigues).

Exposicions:
Salon du Champ de Mars de París (1895), 1093.
Tercera Exposición General de Bellas Artes de Barcelona (1869), 133, on obtingué un premi.

Bibliografia bàsica:
La Vanguardia. Barcelona: (12-5-1896)
La Veu de Catalunya. (17-5-1896), p.410
L’Atlàntida. Núm. 2 . (I-I-1897), portada fig.
Laplana, Josep de C. Santiago Rusiñol. El pintor, l’home. Barcelona. Publ. l’Abadia de Montserrat, 1995. [Vegeu el catàleg sistemàtic de les pintures de Rusiñol, núm. 9.1.2, p.518].
Coll Mirabent, I. Rusiñol. Sant Sadurní d’Anoia: Flama, 1990.
Panyella, Vinyet. Epistolari del Cau Ferrat, 1889-1930. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 1981.

Autoria de la fitxa: Teresa-M. Sala