Agost 2013 | La Moixiganga de Sitges

- Obra: La Moixiganga de Sitges.
- Autor: Lola Anglada (Barcelona, 1896 – Tiana, 1984).
- Data: 1970.
- Tècnica: Plafó de 25 rajoles ceràmiques policromades.
- Mides: 62 x 68 x 3,5 centímetres.
- Col·lecció: Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges (número d'inventari 528).

 
El plafó de rajoles que presentem és, de tota la producció de Lola Anglada, la que abasta un conjunt més ampli d’elements de la Festa Major sitgetana. Tot i que el seu títol, La Moixiganga de Sitges, sembla que hagi de restringir la temàtica de l’obra a aquesta manifestació folklòrica, el plafó reuneix tots els balls de la cercavila de la nostra festa gran –els que, en aquella època, persistien al carrer–, tot dedicant, això sí, un espai preeminent a la Moixiganga, de la qual se’n reprodueixen tres quadres. Damunt un terra amb vegetació i, per tant, allunyat del que seria una representació fidedigna d’un instant de cercavila o processó avançant pels carrers de la vila, Anglada hi representa, al centre, el quadre del Davallament –o de la Mare de Déu–. Al cantó esquerre,  el de la Figuereta –el del Crist mort en creu-, i al dret, el de l’Argolla –que representa el Gòlgota–, separats entre ells per dos músics populars que flanquegen la figura central.
 
En la mateixa situació d’ambigüitat espacial i temporal, l’artista va situant la resta de manifestacions folklòriques sitgetanes com en actitud d’ingravidesa, sobre petites llenques de camí que bé podrien assimilar-se als contorns voluptuosos de les nuvolades que emmarquen els personatges i la imatgeria de la peça. Hi podem veure dues representacions del ball de Cercolets, una amb els infants dansant i una altra amb els cèrcols disposats formant la bóta, amb l’àngel dalt invocant el patró; dos diables, un d’ells en Llucifer, amb el ceptrot; i el ball de Pastorets i el de Bastons en plena execució de les seves respectives evolucions, amb pals, bastons i cames alçades. Coronant el conjunt, l’artista representa la imatgeria festiva que aleshores encapçalava el seguici popular sitgetà: al centre i envoltats per tres cabeçuts, els Gegants de la Vila de Sitges –obra de Josep Labarta i vestits segons el disseny d’Artur Carbonell–; els Gegants Americanos, abillats amb les robes i els elements de la seva estrena; el Drac, d’Agustí Ferrer i Pino, acompanyat d’un timbaler i, finalment, un graller acompanyat del seu tabaler. A la part superior del plafó, Anglada hi reprodueix l’antic escut de la vila de Sitges i, a banda i banda, dos filacteris que inclouen el títol de l’obra: “La Moixiganga / de SITGES”. Talment com un Olimp, amb tots els semidéus que, any rere any, i perquè així ho dicta la tradició que íntimament ens defineix, baixen cap al núvol de pólvora que estenen els patrons sitgetans perquè habitem la nostra necessitat de festa, autenticitat i arrelament.
 
La relació de Lola Anglada amb Sitges data de 1961, any de l’acord inicial de l’artista amb la Diputació de Barcelona –llavors, la Generalitat no havia estat restaurada–, i del qual en sorgí l’exhibició permanent de la seva preuada col·lecció de nines. El 1971 donà la seva biblioteca particular a la Diputació, i també fou dipositada a Sitges, a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol. En aquells temps, Lola freqüentava la població per estar a prop de la seva col·lecció i perquè l’Ajuntament li havia ofert una casa al costat mateix de la Biblioteca, dins el complex de Maricel. Allí preparava nova obra, sobretot rajoles pintades, per al futur museu que havia de crear-se a la nostra vila. El desembre de l’any 1973, el Patronat d’Acció Social Catòlica sitgetà, en col·laboració amb la Diputació de Barcelona, organitzà una exposició sobre Anglada, amb vint-i-una obres, els seus tradicionals dibuixos de la Barcelona del XIX i també dibuixos costumistes sobre Sitges. El 1975, la Diputació comprà l’antic Hotel Miramar de Sitges per instal·lar-hi els futur “Museu Lola Anglada”, projecte que, després, de manera inexplicable, es va truncar.
 
Durant les seves estades a Sitges, ja fos per encàrrec o per iniciativa pròpia, Lola Anglada va realitzar, com hem apuntat, tota una sèrie de dibuixos vinculats a la vila, a banda de les conegudes rajoles commemoratives dels concursos de catifes florals que encara avui mostren diverses façanes del nostre casc antic. A partir de 1963 en trobem il·lustrant programes de Corpus i, poc després, de Festa Major.
 
A La Moixiganga de Sitges hi trobem tot l’univers estètic i ideològic d’Anglada, considerada la darrera dels clàssics il·lustradors de l'escola catalana de principis de segle XX i una de les escriptores més importants de l'etapa de la preguerra. Polifacètica, amb una tècnica de dibuix excel·lent, una gran sensibilitat i un fort sentiment nacionalista, Lola Anglada, després d’abraçar una primera etapa marcada per la influència de la simbologia i l’estil anglosaxó, conreà un art personalíssim, sempre abeurat en el món dels infants, amb grans dosis de poètica i de regustos populars.
 
En la seva maduresa –època a la qual pertany l’obra que presentem–, tot allò de meravellós s’emmarca dins els límits de l'ordre i el bon gust, i acompleix la funció moralitzadora i educadora a través de la qual Lola esdevingué una artista paradigmàtica del Noucentisme català. No hi busqueu, en el plafó de La Moixiganga, un document històric ni etnogràfic, sinó una forma de veure les coses, la vida, a través dels prismes que eleven la tendresa, la ingenuïtat i l’exhibició il·limitada i directa de la dolçor, a la categoria d’allò que és essencial i necessari per suportar el contrapès de les altres veritats de la vida. Unes característiques d’estil que sí, que poden ferir i emocionar amb la mateixa intensitat que ho faria una opció artística pretesament més feridora, perquè ens remouen els pòsits de la senzillesa oblidada, del somriure franc i d’un espaitemps feliç que no hauríem de deixar empolsegar.
 

Joan Duran i Ferrer