Abril 2015 | Paisatge amb edifici

Obra: Paisatge amb edifici 

Autor: Carles Casagemas i Coll (Barcelona 1880 - París 1901)

Tècnica: Llapis grafit, llapis conté, carbonet i pastel, amb tocs de pintura a l'oli, sobre paper envernissat ("fregit")

Mides: 24 x 32 cm 

Col·lecció: Museu del Cau Ferrat (Sitges). Col·lecció Santiago Rusiñol, núm. inv. 30.707

Paisatge amb edifici és l’única obra del pintor i literat Carles Casagemas que forma part del fons del Cau Ferrat de Sitges. Es tracta d’una de les poques peces d’aquest artista present a col·leccions públiques catalanes i, de fet, és possiblement el primer Casagemas exposat en un museu públic.1 Rusiñol tingué el mèrit de ser el pioner  –com ho fou en tantes altres coses– en col·leccionar l’obra d’un artista tan efímer, que se suïcidà a París amb només vint anys, tot just quan s’encetava el segle XX. De fet, gairebé un terç de les obres conegudes de Casagemas que han arribat fins als nostres dies el devem a la tasca col·leccionista d’algunes personalitats que el van conèixer personalment. Al marge de Rusiñol, conservaren obres de Casagemas Josep Maria de Sucre, Joan Vidal Ventosa, Pompeu Gener o fins i tot el mateix Picasso, que n’arribà a posseir un total de cinc.2 Aquesta dada ens parla de l’anomenada que gaudí Casagemas en vida, almenys en un cert sector de la intel·lectualitat barcelonina. Contràriament al que sovint s’ha repetit, el nom de Casagemas no ha estat mai un desconegut dintre de l’art català, si bé normalment ha estat citat com a amic de Picasso i, sobretot, com a model de referència del període blau. A causa d’aquesta doble condició d’amic i model de Picasso s’ha estès una gran ombra sobre la seva tasca com a artista, que no ha estat reivindicada fins a dates recents.

Paisatge amb edifici va formar part de l’exposició Carles Casagemas. L’artista sota el mite, l’any 2014, al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Es tracta de la primera mostra monogràfica mai realitzada sobre aquest artista, que donà lloc a un catàleg que incorporava la biografia del personatge i l’inventari de les seves obres. La peculiaritat que més defineix Paisatge amb edifici és que es tracta d’un dibuix “fregit”, concretament un dels cinc que es coneixen d’aquest artista, i que s’exposaren en aquesta mostra. Els altres quatre “fregits” exposats foren: Pastor pirinenc, Escena de carrer (Col·lecció Felip Massot), Casa de cites (Col·lecció El Conventet) i Tres homes i una dona, ja vells, a l’aire lliure (Museu Picasso de Barcelona). Aquesta dada situa Casagemas dintre de la reduïda nòmina d’artistes, encapçalada per Isidre Nonell, que s’afegiren a aquesta singular pràctica. L’apel·latiu “fregit” no respon al procediment o a la tècnica d’execució  –encara no determinada químicament i, de ben segur, amb diverses variants en funció de l’artista-,

sinó a l’efecte final produït sobre el dibuix. Per tant, emprem un concepte ampli de “fregit” a falta de nous estudis sobre el tema que ajudin a delimitar-lo. Sigui com vulgui, ben lluny de la versió romàntica que afirmava que els dibuixos eren fregits amb oli en un recipient.3 En realitat, consistia a aplicar sobre el paper una mena de vernís (també podria tractar-se d’olis, o fins i tot d’algun fixador, segons el cas)  que li atorgava una mena de pàtina d’antiguitat o l’efecte “ámbar”, com ho batejà algun crític de l’època. El pintor i escenògraf Josep Rocarol, amic de Casagemas i Nonell, en donà una versió a les seves memòries, tot referint-se a Nonell: “Una vegada fet el dibuix, generalment l’acoloria lleument i hi tirava oli bullent. Quedaven una mica lluents, com envernissats, i es tornaven d’una entonació tirant a pintura vella”.4 Curiosament, Paisatge amb edifici és l’únic d’aquests cinc dibuixos on Casagemas s’allunya de la influència de Nonell, del tot explícita en els altres quatre. D’altra banda, és una de les peces de Casagemas executada a partir de més tècniques, ja que, al marge de l’envernissat, hi  trobem carbonet, llapis, pastel i tocs d’oli. En definitiva, aquesta obra pertany a aquell grup d’obres on l’artista imprimeix un segell propi i s’aparta de les potents influències del seu entorn, sobretot Nonell o Picasso i, en menor mesura, Joaquim Mir.

Aquesta obra podria haver estat adquirida per Rusiñol a l’exposició realitzada per Casagemas a Els Quatre Gats l’any 1900, on sabem que es van penjar diversos paisatges. Hem demostrat que el gènere paisatgístic –al marge del retrat, el gènere més cultivat– li interessà especialment a Casagemas, i hi experimentà a partir de diverses obres.5 L’exposició tingué lloc a la Sala Gran d’Els Quatre Gats entre els dies 26 de març i 10 d’abril. Hem descobert que va exposar-hi en tres ocasions més, però aquesta fou la única exposició monogràfica i, sens dubte, la que va mostrar més obres, si bé no s’edità ni catàleg ni llistat d’obres, tan sols la invitació. Al revers de l’obra hi consta manuscrit el número “17”, que podria indicar alguna mena d’ordre de les peces a l’exposició, però no ho podem confirmar. Es coneix la presència de diversos paisatges gràcies al crític de La Vanguardia Alfred Opisso, que empra un vocabulari poc habitual per descriure paisatges, al punt que els atribueix qualitats humanes: “Varios paisajes que revelan una visión pesimista de la naturaleza, siempre siniestra, inclemente o amenazadora”.6 Aquest paisatge, certament, es correspon amb aquesta descripció i, com passa amb bona part de la seva obra, Casagemas cerca crear composicions inquietants, amb l’objectiu de torbar l’espectador. La combinació de verds i ocres, tot alternant un guixat violent, li confereix a la composició una atmosfera procel·losa que potencia aquest efecte. 

La vinculació amb Rusiñol amb Casagemas s’hauria reforçat per l’arrelament de la família Casagemas-Coll a Sitges, localitat natal de la seva mare, Neus Coll Vendrell, on hi passaven temporades. La família hi tenia diverses propietats, una d’elles a la platja de Sant Sebastià, al carrer Port Alegre, on sabem que hi va sojornar Picasso invitat per Casagemas. De fet, l’única carta de Casagemas a Picasso que es conserva als arxius del Musée National Picasso de París fou enviada precisament des de Sitges, concretament el mes de gener de 1900.7 Seria pocs dies abans que L’Eco de Sitges li publiqués a Casagemas el poema “Amor gris”, sens dubte el text literari més revelador de la seva personalitat, a causa de la seva descarnada dimensió autobiogràfica.8 Per tant, la vinculació de Casagemas amb Sitges és possiblement una de les més potents de tots els artistes que integren les col·leccions del Cau Ferrat. I sens dubte està molt dignament representat, amb una  de les peces més singulars de la seva migrada producció. Dotada d’una gran modernitat, Rusiñol no dubtà a incorporar aquesta obra al seu cànon personal, on hi tenien cabuda fins i tot aquells moderns que estaven fent-li el sorpasso a ell i a la generació que representava.

Autor de la fitxa: Eduard Vallès

 

Bibliografia

-Santiago Rusiñol l’hauria adquirida cap a l’any 1900, però el Cau Ferrat no es convertiria en museu públic fins al 1933. Pompeu Gener va llegar un retrat seu fet per Casagemas a la ciutat de Barcelona (actualment a les col·leccions del MNAC) uns anys abans, el 1920, però no seria exposat fins al 2014.

-Tres obres les donà al Museu Picasso de Barcelona l’any 1970, i un parell d‘olis estan en mans dels seus hereus.

-En un dels pocs articles que tracta el tema dels “fregits”, Cecília Vidal desfà aquesta versió que ha circulat durant molts anys. Vidal i Maynou, Cecília. “Els dibuixos de Nonell. Aproximació a la seva tècnica i procediments”, dintre de Isidre Nonell. 1872-1911, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2000, p. 43-51.

-Rocarol, Josep. Memòries de Josep Rocarol. Escenògraf. 1882-1961, Hacer Editorial, 1999, p. 34.

-Sobre l’evolució del paisatge a l’obra de Casagemas, vegeu Vallès, Eduard. “Casagemas. Una baula escapçada en context”, dintre de Carles Casagemas. L’artista sota el mite, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2014, p. 75-89.

-Opisso, Alfredo. “Exposición Casagemas en los IV Gats”, La Vanguardia, 18 d’abril de 1900, p. 5.

-Aquesta carta, datada el dia 17 de gener, ha estat reproduïda a Vallès, Eduard. “Casagemas. Una baula escapçada en context”, dintre de Carles Casagemas. L’artista sota el mite, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2014, p. 61.

-Sobre aquest poema, vegeu Vallès, Eduard. “Amor gris de Carles Casagemas”, L’Eco de Sitges , 7 de novembre de 2014, p. 27.