També els teus ulls

El passat 22 de desembre, el Cau Ferrat i el Museu de Maricel van celebrar el primer aniversari després de la reforma, que van permetre adaptar els museus a les necessitats del segle XXI, tot recuperant al mateix temps la seva essència. Amb motiu d’aquesta celebració, Museus de Sitges va editar un fullet amb un text del poeta Joan Duran, que reproduïm a continuació:

També els teus ulls, com el pas dels meus dies, poden desplegar-nos la veu d'aquests paisatges. Entra-hi, després del temps, i mira'm: que torna a ser primavera dins el gest, de cop tan clar, d'aquest cos jove, de noia blava, que ara apropo al color –tènuement rosat, verd com una rebel·lia– de la meva clavellina. Per dir-li desborda't, vessa't enllà del pati de Sitges, dels vernissos i els marcs de fusta antiga, i habita, com una calitja amarada, la font que havíem ocultat sota el fullam, el jardí abandonat i aquesta carretera, llarga com una tarda, que espera l'avenç, sempre fugaç, de la nostra alegria ambulant. 

Com una humitat, caiem: fills del ventre prenyat d'un núvol d'estiu, esbossat amb grisos sobre pinzellades blanques; o com una pluja que ens gravita. I som en l'aigua que altre cop rabeja l'arquitectura arquejada del baladre que havíem oblidat a l'illa de la calma; en l'aigua que ens renta la verticalitat dels xiprers ensutzats de Montmatre; i en la que amoroseix les randes vegetals que fendeixen la terrissa on la vida es menja, al fons de les formes, la salabror i la carnadura del món.

I serà una saba nova, aquesta torrentada que de cop ens arrossega. Adés magenta i després violeta, ens calarà, des de l'arrel dels dits amb què gosem palpar-nos, els anys i els cossos. Resseguim-los: que també vindran cap a la tela tensa del nostre tacte, els que ara s'ajacen vençuts com una platja, els que ens escruten, nus i oferts, des del quadre més alt de la cambra d'escriure, i els que ens esperaven asseguts a la vora del brollador sec. Delejaven, com tu i com jo, el bany de la mirada, el bramul d'un descobrir-se i l'abraçada convulsa del mar del desig, tan insistent sota el paviment, tan violent rere els vitralls i sempre en combat contra els peus dels caminants de la terra.

I que tot, en recórrer-ho i posseir-ho, se'ns torni de la matèria del viure. Que tot ens ompli i ens degoti: que ens traspassi el llenç del llavi, del sexe i de la paraula per la ferida que ens haurem obert sobre el record pintat. I des d'allà, que s'arbori, que repti els troncs del goig i l'al·legoria, o que cavalqui les venes de la mà que prem el llençol groc d'algun dolor. Siguem-hi, llavors, el batec, una aigua i l'opiaci; siguem-hi aquesta llàgrima presa damunt els ulls que ploren, inquietants, des del fons del temps. I l'hemorràgia roja, de ferro vell com l'ànsia que truca, amb la matèria fosca dels oblits, damunt les portes del present. 

Tot això i restar, després de tanta embriaguesa, només en el sèrum tebi de la llum. I en una calma de sorra sota el costellam de les barques més soles, arran de l'úter silent de les nanses i prop de les dones que fiten, amb el nostre fill al pit, les tres veles del matí. Així, només inexistents: a penes un fregadís de vent entre els homes que reviuen en la glòria aturada dels pigments; tant sols en l'olor senzilla de la magrana oberta, de la poma daurada i la natura morta del temps. Tot estigmes d'un vi antic. D'una voràgine que ens ha d'abandonar, finalment, dins la immobilitat feixuga d'uns músculs i uns ulls tallats damunt del marbre. Estàtues de sal contra el mar, al capdavall. Només perquè haurem gosat girar-nos i mirar què ens diuen les veus de tots aquests paisatges que ens esguarden. 

Joan Duran i Ferrer

Díptic commemoratiu del primer aniversari de la reoberutra dels museus

Els reformats Cau Ferrat i Museu de Maricel reben més de 55.000 visitants en el seu primer any