Els Museus de Sitges revisen el cànon artístic amb noves adquisicions que aposten per relats més inclusius

Els Museus de Sitges fan un pas decidit cap a uns museus més inclusius amb la incorporació d’un conjunt de noves obres que qüestionen el cànon artístic tradicional i obren la porta a noves lectures de la història de l’art. Les adquisicions, efectuades el 2025 pel Consorci del Patrimoni de Sitges, posen el focus en artistes, trajectòries i objectes que fins ara havien ocupat un lloc secundari en el relat museístic.

Des d’aquest 26 de febrer i fins al 24 de maig, la Sala Rocamora del Museu de Maricel acull la primera part d’una mostra de petit format d’aquestes Noves adquisicions per a nous relats 2025, comissariada per la historiadora de l’art i crítica d’art Elina Norandi.

Entre les peces destacades hi ha Informalista 2 (cap al 1960), d’Amèlia Riera, una obra clau de l’informalisme català; el Retrat de Santiago Rusiñol (cap al 1911–1912), de Valentín de Zubiaurre; El bany (1934), de Mariano Andreu; Personatges bíblics (1851), d’Elisea Lluch, i el cartell de la V Exposició Internacional d’Art (1907), de Joan Llimona. El conjunt es completa amb un conjunt de nines del primer terç del segle XX, procedent d’una donació particular recent.

Lluny de ser una suma d’obres, les adquisicions construeixen un relat comú que interpel·la directament la historiografia de l’art. Tal com planteja el text expositiu d’Elina Norandi, el diàleg entre figures consagrades i artistes històricament invisibilitzades evidencia fins a quin punt els criteris de selecció i legitimació han canviat. La presència d’obres signades per dones al costat de grans noms masculins esdevé una declaració de principis sobre el paper transformador dels museus.

Les noves peces s’incorporen als fons del Museu de Maricel, el Museu del Cau Ferrat i el Museu Romàntic Can Llopis, reforçant una lectura transversal del patrimoni i situant els Museus de Sitges en el debat contemporani sobre la revisió crítica dels relats culturals.