La Fundació Stämpfli proposa una mirada actual a la funció de la imatge en els anys seixanta

La Fundació Stämpfli - Art Contemporani ha inaugurat, aquest passat dissabte 28 de març, la seva nova exposició temporal. Es tracta d’una proposta articulada al voltant d’una pregunta central: cap a on ens porten les imatges? L’acte ha reunit una quarantena de persones a les instal·lacions de la Fundació, entre les quals hi havia diversos representants de moviments artístics locals.

La inauguració ha estat conduïda per Lluís Jou, patró de la Fundació Stämpfli, i ha comptat amb les intervencions de Ferran Martínez, responsable d’exposicions de la Fundació; Txema Romero, director-gerent dels Museus de Sitges, i Dani Martínez, quart tinent d’alcaldessa. En els seus parlaments, tots ells han elogiat la trajectòria artística i vital de Peter Stämpfli, en la que ha estat la primera exposició organitzada després de la seva recent defunció.

L’artista, que va ser enterrat el 14 d’octubre al cementiri de Sant Sebastià, encara va ser a temps de participar activament en la concepció d’aquesta nova mostra. D’una banda, amb la revisió de l’obra S 37, creada expressament el 1980 per a la seva exposició al Centre Pompidou. De l’altra, amb una carta oberta, escrita poques setmanes abans de morir, en la qual reflexionava sobre aquesta peça i sobre la seva visió de l’art.

La nova proposta expositiva de la Fundació Stämpfli recorre mig segle de preguntes. Concretament, parteix del París dels anys seixanta, paradigma dels canvis socials i també artístics, i s’estén fins a la creació contemporània actual. És un diàleg permanent amb l’obra i el pensament de Peter Stämpfli i de tants altres artistes coetanis. A través de tres espais diferents i complementaris, l’exposició interroga la imatge, els seus usos i les seves possibilitats, i convida el públic a reflexionar sobre un debat que, encara avui, continua més viu que mai.

Sala 1: una sacsejada al panorama artístic

La primera sala situa el visitant en el París de la dècada dels seixanta, un moment en què les imatges deixen de descriure la realitat per començar a interrogar-la. Després del Maig del 68, l’escena artística francesa va viure un període d’intensa transformació marcat per noves tècniques, nous materials i un replantejament radical del paper de la imatge en la societat contemporània.

La mostra presenta un ampli ventall de tendències que van sacsejar el panorama artístic del moment. D’una banda, els artistes de la Figuració Narrativa, que utilitzaven la pintura com a instrument crític per denunciar les tensions d’un món trasbalsat pel consumisme, la Guerra Freda i els conflictes colonials. De l’altra, creadors que rebutjaven la imatge com a discurs i exploraven formes essencials, repetitives i gairebé anònimes, en què l’obra deixava d’explicar per simplement ser.

El resultat és un recorregut que no contraposa estils, sinó que revela un camp de forces on la pintura —figurativa o abstracta— és descomposta, analitzada i reinventada. Un procés que continua obert encara avui.

Sala 2: una revisió exposada en clau d’íntim homenatge

La segona sala està dedicada a S 37, l’obra que Peter Stämpfli va crear per a la seva exposició individual al Centre Pompidou de París entre 1980 i 1981. La peça original va desaparèixer en l’incendi que, el 1990, va destruir el taller de l’artista, juntament amb més d’un centenar d’obres.

La Fundació presenta ara una nova visió reconstruïda de S 37 el desembre de 2025 expressament per a la institució. El pneumàtic —motiu recurrent en la seva obra des de 1970— es converteix aquí en una forma geomètrica essencial, punt de partida d’una abstracció rigorosa i d’un llenguatge pictòric únic.

Cal veure aquesta sala com un homenatge i un llegat: la darrera aportació directa de Stämpfli a la Fundació que porta el seu nom.

Sala 3: un ampli ventall de materials i tècniques

La tercera sala reuneix 17 obres de petit format del fons de la Fundació, que amplien i reformulen la pregunta plantejada a la primera sala: què volen o poden fer les imatges? Les peces abasten un ampli repertori de materials i tècniques —pintura, fotografia, collage, serigrafia, metall, fusta, metacrilat o plàstic— i exploren respostes diverses: denunciar, incomodar, pensar, renunciar al significat o convertir-se en objectes autònoms.

Les obres tridimensionals i les escultures, sovint concebudes com a assajos preparatoris per intervenir l’espai públic, mostren també el paper de l’art com a procés i experimentació.

En definitiva, es tracta d’obres de Pierrette Bloch, Mark Brusse, Pol Bury, Tom Carr, Philippe Cazal, Robert Combas, Gérard Deschamps, Richard Di Rosa, Jacques Dûfrene, Erró, Christian Jaccard, Peter Knapp, Bernard Moninot, Jacques Monory, Peter Stämpfli, Takis, Pierre Tilman i Jacques Villeglé.