Peça del mes de juny de 2025

Obra / autor: Paisatge, Òrrius / Entrada de poble, de Josep de Togores i Llach (Cerdanyola del Vallès, 1893 - Barcelona, 1970)
Lloc / data: Òrrius (Maresme), 1917
Matèria / Tècnica: Pintura a l'oli sobre tela
Mides: 60,5 x 60,5 cm / 89,5 x 89 cm (marc)
Col·lecció: Museu de Maricel, Sitges. Dipòsits externs, núm. inv. 34

Som davant d’una rara avis en l’obra de Togores; una provatura en un camí farcit de temptejos i, alhora, de progressions coherents que el conduirà, aproximadament tres anys després, ja a París, al seu primer llenguatge completament lliure de préstecs.

Fem abans, però, un breu repàs de la vida de Togores fins al moment en què pinta aquest paisatge, altrament conegut com a Entrada de poble.

El 1917, any que figura en l’obra, Togores viu un drama agredolç: el seu univers familiar ha implosionat. El pare s’ha arruïnat i ja no pot pagar les despeses del fill pintor (taller, material...), ni la manutenció de la família; i la mare havia mort el 1915. D’altra banda, el pare havia aconseguit que l’Ajuntament de Barcelona li pagués una beca d’estudis a París, on descobrí Cézanne... fins que esclata la Primera Guerra Mundial i ha de tornar. A Barcelona, fa amistat amb Joan Miró, Manolo Hugué i, molt especialment, amb Joaquim Sunyer, amb qui seran veïns de taller i d’expedicions paisatgístiques. També amb l’artista rus Serge Charchoune i la nombrosa colònia avantguardista parisenca que cerca refugi a Barcelona.

D’altra banda, el pare, Josep de Togores i Muntadas, assaja un nou ofici: director de cinema! El pintor és sord, però no pas mut ni poc sociable. Fa amistat amb Eugeni d’Ors, Feliu Elias, Francesc Pujols i, molt especialment, amb Josep Maria Junoy. I serà Junoy qui aconsegueixi que el Saló del diari La Publicidad aculli la seva primera exposició individual (trenta-tres obres, la meitat teles i la meitat papers).

Ens han arribat, íntegres, o a través de reproduccions, unes quantes obres d’aquesta exposició, com Paisatge, Costa Brava (1916); Paisatge, Altafulla (1917); En Joan i la Pepeta, Òrrius (1917); el present oli Paisatge, Òrrius (1917) i una fotografia en blanc i negre d’un Paisatge, Òrrius (1917).

Tots els paisatges tenen una marcada inspiració sunyeriana, amb l’excepció de l’oli que ens ocupa. Però, per què Òrrius? És comprensible que Togores hagués visitat Altafulla, coneixia la costa tarragonina. I la Costa Brava era la nova sensació entre els pintors catalans. Però... Òrrius? A l’interior del Maresme gairebé tocant el Vallès Oriental? Enmig del no-res?

Esteve Fàbregas i Barri, tot recollint les impressions de l’artista, posa una mica de llum en el misteri: el pintor acompanyà el pare durant un rodatge a la Costa Brava: «A Torroella de Montgrí el noi Togores va fer algunes teles apassionades, molt importants en la seva evolució, i, amb unes quantes pessetes, ben poques, que el pare li va donar, pintà d’un glop un seguit de quadres a Òrrius i al pis [estudi] de la Ronda de la Universitat. Aquestes teles, avantguardistes, atragueren novament l’interès de molts sobre Togores, allunyat un quant temps de l’activitat artística per manca de mitjans»^.1

Quina devia de ser, aquesta pel·lícula? El secreto del mar, setè llargmetratge de Josep de Togores i Muntadas, es va estrenar a Barcelona el gener del 1917. El golfo, el seu següent i darrer film, es va rodar al País Basc i a València durant 1917. Potser Togores acompanyava el pare a la recerca de localitzacions? O es tractava d’un curtmetratge que desconeixem? Es confonia l’ancià pintor en rememorar l’anècdota? O tal vegada prengué apunts a Òrrius en algun moment del 1916 i acabà els olis a l’estudi el 1917?

Paisatge, Òrrius (1917) continua sent una de les obres més desconcertants d’aquest jove Togores: pel seu planisme, per la visió cubista, per orquestrar gairebé amb dos colors (el blanc i l’ocre) una simfonia espacial, i perquè tal provatura no es repetirà mai més. Òrrius ha crescut, però no ha canviat massa amb el pas del temps. Ens ho corroboren algunes targetes postals fotogràfiques en b/n, signades «Freytas», creiem que de la dècada del 1930. El primer que crida l’atenció d’aquest oli és la seva forma matemàticament quadrada. Si hi tracem una línia vertical al bell mig, veurem com segueix la paret dels edificis que hi ha a la dreta, i marca l’eix central de la casa que precedeix l’església, sàviament coronada pel campanar a l’esquerra. Si tracem una línia horitzontal des del mig, aquesta segueix l’arrencada de la teulada del primer edifici. I el punt d’intersecció d’aquestes línies és on es perd la corba de la carretera. Entre els volums no hi ha aire, com si el pintor hagués envasat al buit el paisatge sencer.

No tenim reaccions concretes a aquesta pintura tan insòlita, però sí al conjunt exposat a la sala de La Publicidad de Barcelona el 1917, i és especialment interessant la del pintor i teòric Josep Aragay: «En Josep de Togores fluctua al mateix temps entre tres homes distints: En Sunyer, En Weber i En Lagar (...) ara la seva obra és de reflexos i és per això que sembla que ell pinti més aviat perquè ha vist pintar que per una profunda necessitat espiritual».²

Serà que l’autor de La pintura catalana contemporània, la seua herència i el seu llegat (1916) havia interpretat en clau personal unes afirmacions de Togores en el catàleg de La Publicidad, evocades per Junoy, l’autor del text de presentació, on afirmava que «catalanitzar el nostre art, de cop i volta, prescindint de França,  amb el seu prodigiós segle XIX, per caure sovint en una Itàlia de convenció i fins en una Alemanya de no convenció és desvariejar?»³

El pintor de Ciudad Rodrigo, Celso Lagar s’havia refugiat a Barcelona, procedent de París, amb la seva companya Hortense Begué. Promovia el planisme (era època de múltiples “ismes” a Barcelona, com el “vibracionisme” de Rafael Barradas). I no podem descartar la influència de Lagar en algunes obres de Togores.

Precisament, en el número de Cap d’Any de La Revista,⁴ Togores havia publicat un dibuix “sunyerià”, amb una tartana en primer pla, d’algun poble de la costa catalana. I el juny següent, Togores realitza en aquest medi una encesa defensa del cézannisme “ben entès”, i del cubisme, amb motiu de l’Exposició d’Art Francès que va tenir lloc a Barcelona: «generalment tot es redueix més a pastitxar l’estil de Cézanne que a la comprensió de la seva visió». «Cézanne ho preveia –conclou, més endavant– “Je suis le primitif d’un art nouveau”».⁵

Aquest art nou passava pel cubisme, un art que mostra un «interès apassionat, fins al desequilibri, per la forma, per la forma pura i heroica: masses, línies, volums, plans, estructures. I, per tant, tan objectivista com l’impressionisme, però amb una major puresa».⁶

Però el debat de fons era, sempre, i ara què? Amb quin mirall hem de bastir un art nacionalment català?

1. Esteve Fàbregas i Barri. Togores. L’obra, l’home, l’època. Barcelona: Aedos, 1970, p. 83-84.

2. Josep Aragay. “Exposicions”, La Revista, núm. 37. Barcelona, 16 d’abril de 1917, p. 158.

3. Josep Aragay va viatjar a Itàlia el 1916, i va promoure l’art d’aquest país com a model per a l’art català noucentista. 4. La Revista, núm. 30. Barcelona, 17 de gener de 1917, p. 31.

5. Josep de Togores. “L’Exposició d’Art Francès”, La Revista, núm. 42, 16 de juny de 1917, p. 234.

Bibliografia bàsica

CASAMARTINA I PARASSOLS, Josep. Togores, classicisme i renovació (obra de 1914 a 1931). Madrid: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía,1997; Barcelona: Museu Nacional d'Art de Catalunya, 1998, p. 72.

CASAMARTINA I PARASSOLS, Josep. Josep de Togores. Madrid: Fundación Mapfre, 2008, p. 35.

Ricard Mas Peinado, historiador i crític d’art
Sitges, juny del 2025