‘Ramon Casas, la modernitat anhelada’

6 juliol 2017 a 22 octubre 2017
CaixaForum Palma

Figura clau del Modernisme, arriba a CaixaForum Palma aquesta mostra de caràcter retrospectiu que també inclou obres d’alguns dels seus contemporanis. La commemoració del 150è aniversari del naixement de Ramon Casas (1866-1932) és una oportunitat magnífica per retrobar-nos amb l’obra del pintor que va saber captar millor l’eclosió d’un nou temps en què la idea de modernitat trucava a la porta de la història. Amb la seva actitud, a vegades bohèmia, a vegades irreverent i sorneguera, Casas va fer una ferma declaració d’adhesió a la proposta sorgida en el decurs de les últimes dècades del segle xix. En aquest sentit, no es pot obviar l’ús que fa de determinats enginys —la bicicleta, l’automòbil—, que posaven de manifest la confiança optimista en les possibilitats tecnològiques que oferia el mite del progrés. A cavall, llavors, del desig i la realitat, l’obra de Casas va ser molt permeable a l’assimilació d’un gran nombre d’influències: el cartell, la fotografia o l’estampa japonesa. La mostra, que ara arriba a CaixaForum Palma després de passar amb gran èxit per Sitges i Madrid, reuneix 88 obres tant de Casas com d’artistes coetanis, i està organitzada per l’Obra Social ”la Caixa” juntament amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya i els Museus de Sitges. Han col·laborat també amb l’exposició la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sitges.

La construcció d’una identitat artística
Els inicis de la carrera artística de Casas van estar molt marcats per la seva precoç decisió de viatjar a París, on va anar a estudiar quan només tenia 15 anys, ciutat que va constituir una referència permanent al llarg de tota la seva vida. En aquest context de la dècada del 1880, el contacte amb el principal centre artístic europeu va ser un incentiu estimulant, ja que li va permetre conèixer un ventall molt ric de llenguatges i tendències creatives. El pintor va ser molt permeable a totes aquestes influències, que va assimilar durant una etapa formativa privilegiada, ja que, en contra del que hauria estat habitual, no es va reflectir en els models locals, sinó que va fer un salt valent i es va fixar en l’obra d’artistes internacionals, alguns dels quals, com era el cas de Carolus-Duran, amb una reconeguda trajectòria.

En aquest ambient dinàmic, és natural que el jove Casas quedés enlluernat i adoptés un registre poètic molt eclèctic i molt indeterminat, sense que en pogués emergir encara una proposta original i diferent. Aquesta simbiosi híbrida és evident en una indefinició del llenguatge i un predomini dels exercicis autoreferencials, en què predominen els retrats familiars, d’amics, tot allò que li permet autoafirmar-se com a pintor, amb l’objectiu de fer un autodescobriment fonamentat en les mirades i les referències deutores de les obres d’altres pintors. Pocs anys després, el joc de miralls revertirà positivament i donarà pas a un procés en què l’obra de Casas serà el mirall en el qual es reflectirà l’obra de la generació artística catalana posterior.

La pulsió bohèmia
El mes de gener de l’any 1897 obre les seves portes a Barcelona la cerveseria Els Quatre Gats. El local del carrer de Montsió va ser el centre irradiant d’un model cultural alternatiu dedicat a incentivar i estimular la llibertat i la creativitat artística, seguint el model del famós cabaret parisenc Le Chat Noir, en el qual es va reflectir. L’espai va reunir, durant els seus sis anys de funcionament, tota mena d’activitats de caràcter popular —espectacles d’ombres xineses, marionetes, combats de boxa— i també artístic. Tot i que no va comportar cap alteració de les relacions artístiques existents, l’actitud del grup bohemi, liderat per Casas, Romeu i Rusiñol, va evidenciar la crisi del sistema oficial de les arts, incapaç de donar sortida a les pulsions més avantguardistes i dinàmiques de l’època.

Més enllà de les qualificacions d’informal, irreverent, fins i tot extravagant, amb les quals es va voler limitar i caricaturitzar l’abast de l’experiència, durant aquest període l’artista va viure un moment d’una intensa productivitat. Amb les seves creacions populars, Casas va crear la marca publicitària de la popular taverna i va saber donar visibilitat a bona part de l’imaginari del grup. Encara que va ser breu, aquest episodi de la història cultural de Barcelona constitueix una les aportacions més originals i estimulants de la modernitat artística catalana. 

La paradoxa de l’artista modern
No deixa de ser paradoxal que un pintor cosmopolita i receptiu als corrents pictòrics internacionals se sentís atret pel conreu de la temàtica popular. La destacada presència dels motius pintorescos en la seva producció, amb una predilecció especial per la representació d’escenes taurines o tipologies de majas i toreros, molt en sintonia amb la veta brava espanyola més tradicional, deixa patent la permeabilitat de Casas a l’hora d’incorporar un repertori ple de referències locals, molt apreciat per una clientela molt identificada amb aquests elements simbòlics.

En definitiva, la seva obra evidenciava un model híbrid en el qual el pintor modern tendia a nodrir el seu imaginari amb tots els elements que el poguessin enriquir, superant la tradicional diferència que separava l’alta cultura de la baixa. El circ, la tauromàquia, els espectacles populars permetien la connexió amb unes formes d’esbarjo molt arrelades en l’imaginari popular i que van despertar l’interès de les noves generacions d’artistes. Tanmateix, la sobreinterpretació abusiva del tema va produir un efecte contrari, atès que Casas també va tenir la tendència de fixar una imatge tòpica i estereotipada, sense pretendre revisar la visió folklòrica hegemònica. 

La poètica de la multitud
Amb Garrot vil, de l’any 1894, Casas inaugura la sèrie de composicions dedicades a la denominada pintura de crònica social. Encara que anteriorment havia iniciat el camí del descobriment d’un nou material sensible, el de l’aparició de públic en les escenes taurines, no va ser fins en aquell moment que el pintor va decidir incorporar en el seu repertori el motiu de la multitud d’una forma molt més intensa.

En realitat, la temàtica entronca amb la tradició vuitcentista de la pintura d’història, en la qual es reflecteix, però amb una voluntat de superar les limitacions i els convencionalismes característics del gènere. Casas incorpora en aquestes obres un actor històric nou: la multitud anònima. L’heroi virtuós, coratjós i èpic, el model clàssic de l’exemplum virtutis, dona pas en la seva pintura a una multitud desmaterialitzada i poc individualitzada en la qual els referents ètics han desaparegut. Més enllà de les implicacions morals del tema, l’absència de valors individuals o la tendència a l’alienació social, per a Casas les narracions representades li permeten captar les possibilitats estètiques d’una massa uniforme de persones aglomerades. De la mateixa forma, les composicions posen de manifest la influència de la tècnica fotogràfica, un efecte especialment perceptible en l’ús d’un tipus d’enquadrament fragmentari i un marc visual obert que insinua una acció continuada.

Identitats ambivalents
Gran especialista en el conreu del gènere del retrat, Casas va convertir la imatge de la dona en un dels motius artístics més habituals de la seva trajectòria professional. Les obres exposades inclouen una diversitat tipològica suficientment representativa dels diferents models en els quals va fonamentar la cerca de l’ideal estètic de bellesa femenina, tot i que predomina el perfil de la dona sofisticada, refinada, elegant i coqueta, molt més acostada al decorativisme de l’estil 1900. Aquesta ambientació de sofisticació, luxe i riquesa ens submergeix en una societat que té l’hedonisme i el culte al plaer esteticista com a valors molt estereotipats del decadentisme de finals del segle xix.

Tot i així, al costat d’aquest arquetip, deutor de la pintura anecdotista i de la sensualitat orientalista, també emergeix, com a reclam publicitari, un model de dona emancipada activa, que té un paper més d’acord amb la vida moderna i a qui li agraden activitats com la lectura o l’esport, allunyades de la imatge tradicional. De la mateixa manera, les sèries de nus fets durant la dècada del 1890 es converteixen en un dels episodis pictòrics més lliures i estimulants de Casas. En termes formals, es tracta d’exercicis que superen les conviccions academicistes i deriven en propostes de gran atreviment formal i d’una gran força visual.