‘Lux’

20 gener 2017 a 3 setembre 2017
Fundació Stämpfli – Art Contemporani

Antoni Taulé va néixer a Sabadell el 1945 i viu i treballa a París. Des de la seva primera exposició a Sabadell (1966) i al Palau de Maricel de Sitges (1967), ha exposat en museus, centres d’art, fundacions i galeries de tot el món i les seves escenografies han figurat en els principals escenaris internacionals.

Lux. En la instantaneïtat de la fotografia o en la lenta demora de la pintura estesa en el temps, Taulé espera i atrapa l’instant en que la llum despunta penetrant en els interiors i definint els seus amples espais. Els llocs i la llum són immobilitzats en el moment en que esdevenen simbòlics i imaginaris.

ESPAI 1
Per què aquesta atracció dels grans espais buits? En l’obra de Taulé hi ha la dialèctica del buit: un diàleg dels grans espais interiors amb la llum (o amb el contrallum, com a la sèrie de les coves que havia pintat a Formentera durant els anys vuitanta, però també en les obres de les altres èpoques). Una dialèctica, per extensió, entre l'espai de dins i l'espai de fora, que penetra en el quadre mitjançant la projecció quasi cinematogràfica de la llum. Una llum que desvela el dedins fosc i en revela la naturalesa inquietant i enigmàtica. I que alhora hi fa avinent el paisatge exterior, indefinit, incommensurable. A Épouser les formes du monde (Esposar les formes del món, 2007), la llum que es vessa a gavadals des de fora sobre el personatge contrasta amb el to magritià dels dos fanalons de paret amagats de la llum que entra. L'interior és doncs l'escenari de la llum que ve de fora. Un escenari luxós, marcadament arquitectònic. I buit, inhabitable sinó en somnis. Perquè tots aquests espais, aquestes situacions inexplicables, són fets de la matèria dels somnis. Excepcionalment, però, hi ha alguna pintura que contradiu aquesta llei: A Marée basse (Marea baixa, 2005), hi apareix Lætitia en un paisatge solar, entre l'aigua que s'enretira. Lætitia, la primera muller de Taulé, moria aquell any mateix. Importància, igualment dels passadissos, dels portals, dels llocs de pas, que són espais imprevisibles (Casa Taulé, 2016; Hotel Chelsea, 2016).

En quadres com ara L'Énigme (2016), que conté uns visió perspectiva de portes paral·leles a l'interior de Villa Arconati, a Milà, apareix el tema metapictòric: la presència d'un quadre –que pot ser un quadre de Taulé mateix, com passa aquí, o bé una citació pictòrica, com a L'Ange noir (2009)– institueix en l'obra una mena de ressonància, d'hiperpictorialitat. Com si tota la pintura anterior i universal convergís en aquesta crida enigmàtica de la llum. 

ESPAI 2: MOMENTS, PRESÈNCIES
De bon començament, en l'obra de Taulé, les fotografies eren un mitjà, una eina en el procés de la pintura. Però a partir d'un moment el mitjà va confondre’s amb la finalitat. Les fotografies eren tan enigmàtiques com els quadres. Els llocs havien de ser buits, i calia sobretot escollir l'hora i el dia: era molt important de saber captar l'instant que el sol despuntava i la llum penetrava a l'interior.

En comparació amb la pintura, la fotografia designa l'espera del moment, i després el moment en si, un instant; la pintura, en canvi, s'estén en la durada i es va construint progressivament, en una successió de pinzellades i de capes que transformen el tema i l'impregnen d'una insistència quasi obsessiva. Ja d'ençà dels anys setanta, en fotografies com ara Bonnet rouge (Barretina, 1977), Une histoire (Una història, 1978), i després, amb Miroir (Mirall, 1985), la càmera de Taulé capta l'estranyesa inquietant del lloc, hi disposa uns elements, persones o objectes, profundament ambivalents, enigmàtics, que després en els quadres es poden metamorfosar. Si en la fotografia la llum, protagonista principal, delimita nítidament els contorns del lloc i dels objectes, en els quadres

el lloc i la llum esdevenen simbòlics, imaginaris. La tècnica del pintor, difuminant i contrastant el tema, alterant de vegades la percepció del lloc o la composició, i sobretot repensant l'indret i l'efecte de la llum, permet el pas a la plena dimensió simbòlica. Els personatges són ara presències, com a Le grand chemin (El camí ral, 2015), o aparicions (Charlotte Roussel, 2016).

ESPAI 3
La col·lecció d’obres d’art de la Fundació Stämpfli reuneix formes d’expressió i tendències molt diverses sorgides a Europa a partir de 1960.

En aquesta sala s’exposa una selecció del seu fons que permet veure algunes de les diverses vies amb les que els joves artistes dels anys 60 van deixar enrere les preocupacions artístiques de les generacions anteriors, sobre tot l’abstracció de la immediata postguerra i de la dècada dels 50.

És destacable la superació de la tradicional oposició entre art figuratiu i art abstracte. Un paradigma d’aquesta dissolució de límits entre figuració i abstracció és l’obra de Pere Stämpfli. Amplificant el dibuix geomètric dels neumàtics d’automòbil, construeix unes formes volumètriques que perden el seu origen figuratiu i s’endinsen en el territori de l’abstracció geomètrica.

En realitat, l’art que dóna les seves primeres passes en aquells anys va posar el focus principal en un renovació teòrica i pràctica del fet artístic.

En aquest sentit s’exploren nous llenguatges com la monocromia,la repetició, la recerca del ritme a través del contrast o la reducció de la pintura a signes elementals i mínims. En són exemples les obres exposades de, François Arnal, Gérard Titus-Carmel, Olivier Mosset i Niele Toroni.

Jean-Michel Meurice i Daniel Dezeuze van formar part del moviment Support/Surface(Suport/Superfície), caracteritzat per concedir la mateixa importància als materials i als gestos creatius que a l’obra acabada.

Mark Brusse és un artistaversàtil. La seva obra s’ha mogut en diversos fronts. D’una banda, la creació d’escultures a partir de l’encaix de fustes recuperades amb altres materials diversos que ha anat recollint guiat per l’atzar. D’una altra, la participació amb membres del grup Fluxusen accions de creació efímera o de grans instal·lacions adaptades a espais concrets.

El treball de Jean Le Gac es basa en la història i la vida de si mateix com a protagonista de la seva obra desenvolupant una autobiografia que barreja realitat i ficció en la que explica, defineix, reflexiona i qüestiona la vida de l’artista.

Completen aquesta sala les obres de Pierre Tilman, poeta-artista de les formes elementals, de les lletres i del color; i la de de l’artista argentí Horacio García-Rossi, destacat exponent de l’art cinètico-llumínic.

D’altra banda, l’espanyol Rafael Canogar és un dels darrers representants de l’informalisme abstracte nascut als anys 50 i que es va concretar amb la creació d’El Paso, el grup de més relleu en la definició de l’avantguarda espanyola d’aquella dècada.