‘Enric Morera i el seu món’

13 juliol 2015 a 1 novembre 2015
Can Rocamora

De l'Argentina a Brussel·les
El 1866 Enric Morera es trasllada a l’Argentina, on rep la primera formació musical. El 1880 viatja a Barcelona, on fa coneixença d’Isaac Albèniz i estudia amb els mestres Felip Pedrell, Ernesto Cioffi i Carles G. Vidiella. El 1885 cursa estudis a Brussel·les amb el professor Felip Fiévez, fa amistat amb els músics Paul Gilson i F. A. Gevaert, posa música a poemes de Paul Verlaine i  escriu Sonata per a violí, dedicada a Eugène Ysaÿe. A Bèlgica entra en contacte amb la música més avançada del moment i esdevindrà el seu introductor a Catalunya.

La irrupció modernista
De retorn a Barcelona (1890), Morera irromp com a capdavanter del Modernisme musical i debuta com a compositor. Defensa l’estètica wagneriana, introdueix la música de César Franck i del corrent francobelga, recupera la música popular catalana i dignifica el cant coral, amb la fundació de la Societat Catalunya Nova (1895).

Amic de Santiago Rusiñol, participa en la Segona i en la Quarta Festa Modernista, organitza concerts simbolistes al Cau Ferrat i musica algunes de les obres més emblemàtiques de l’artista, com Oracions, L’alegria que passa, Cigales i formigues o La nit de l’amor.

La plenitud musical
Morera viu la música amb una total entrega i plenitud. La seva producció comprèn gairebé tots els gèneres. Entre ells destaca la música escènica, les cançons per a cor i les sardanes corals i per a cobla. Com a arranjador, té especial rellevància l’harmonització de cançons populars catalanes per a cor.

En l’àmbit de la música escènica, constitueix l’alternativa lírica catalana a la sarsuela amb la creació del Teatre Líric Català al Teatre Tivoli i les estrenes als Espectacles Audicions Graner i al Liceu. A partir de 1905, composa també cançons i un bon nombre de sardanes; la primera, Enyorança, escrita durant una breu estada a Madrid, i en segueixen moltes altres que li atorguen una gran popularitat. Per esquivar dificultats econòmiques, marxa a l’Argentina el 1909, on li encarreguen l’Himne del Centenari de la República.

Pedagog i mestre
Quan retorna a Barcelona (1911), se li dedica un gran homenatge. Nomenat professor i sotsdirector de l’Escola Municipal de Música, tindrà com a deixebles a Jaume Pahissa i Xavier Montsalvatge, entre altres. Cap a finals de la primera dècada de segle XX, l’èxit que no obté amb l’obra lírica l’assoleix amb les obres corals i les sardanes. Continua amb la seva producció simfònica i de cançons amb lletres dels poetes més coneguts. El 1936 escriu l’autobiografia Moments viscuts; el mateix any se li ret homenatge a la Institució del Teatre de la Generalitat de Catalunya.

L'exposició
Enric Morera i el seu món
aplega prop d’un centenar d’obres de fons i procedències diverses, que configuren un retrat detallat del compositor català, el seu univers artístic i el seu escenari personal. L’exposició està comissariada per Pol Cruells i Francesc Parra i coordinada per Ignasi Domènech. La producció ha anat a càrrec de la Biblioteca de Catalunya, la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sitges i Museus de Sitges.

Enric Morera i Viura (Barcelona, 1865 – 1942) és autor de més d’un centenar de peces, entre sardanes (per a cobla i per a cor), obres simfòniques, partitures per a escena i poemes corals. Entre les seves obres destaquen l’emblemàtica sardana La Festa Major –una de les músiques més representatives de la Festa Major sitgetana–, La Santa Espina, La sardana de les monges, L’Empordà i Baixant de la Font del gat, entre moltes altres.

L’exposició permet posar Enric Morera en el context de la seva obra i el seu destacat pes com a compositor i figura rellevant en el Modernisme a Sitges, al qual hi va estar present a través de les Festes Modernistes organitzades per Santiago Rusiñol. Aquelles estades a Sitges van marcar també la seva trajectòria personal, ja que hi va acabar residint uns anys de la seva vida, amb la seva esposa, la sitgetana Maria Riera i Mestre.

Enric Morera i el seu món exposa un complet catàleg d’objectes relacionats amb la seva obra, així com també peces personals, com les seves ulleres, la seva pipa, la seva ploma o el seu flabiol. L’exposició mostra també una col·lecció de partitures manuscrites originals i d’altres impreses i reuneix cartes, fotografies, cartells i programes d’època en què hi apareix el compositor o la representació d’algunes de les seves obres.

Els materials exposats procedeixen majoritàriament de la Biblioteca de Catalunya –on es conserva el fons personal de Morera–, així com d’altres col·leccions, com el Cau Ferrat, el MNAC, el Museu de la Música de Barcelona, el Museu de les Arts Escèniques, l’Arxiu Històric de Sitges, el Grup d’Estudis Sitgetans i diverses col·leccions particulars. L’exposició es complementa amb el Retrat d’Enric Morera dirigint el cor Catalunya Nova (1897), de Santiago Rusiñol, i exposat al Saló Gran del Cau Ferrat. 

Enric Morera i Sitges
Enric Morera va arribar a Sitges –com tants altres artistes, escriptors i músics– de la mà de Santiago Rusiñol durant les Festes Modernistes. El 1893 va participar en la segona Festa Modernista amb la interpretació al Prado de fragments de les seves Sonata en do menor i Quartet en si menor. A la quarta Festa (1897) hi va estrenar l’òpera simbolista La fada, i a la cinquena (1899) hi va posar música a l’obra de Rusiñol L’alegria que passa. La seva participació a les Festes Modernistes va traçar una intensa relació amb Santiago Rusiñol, que va tenir continuïtat més enllà d’aquests esdeveniments.

Morera s’hi va casar amb la sitgetana Maria Riera i Mestre i va residir durant un temps a la platja Sant Sebastià i posteriorment al Mas d’en Puig. El seu vincle amb Sitges es va palesar també en la seva obra, musicant l’emblemàtica sardana La Festa Major.

El Cau Ferrat exposa en la seva col·lecció permanent un ampli retrat seu pintat per Santiago Rusiñol el 1897 i exposat al Saló Gran. Els fons de Museus de Sitges també conserven cartells originals d’obres amb el seu segell estrenades a les Festes Modernistes, com La fada o L’alegria que passa.

Sitges ja va homenatjar Enric Morera en quatre ocasions: 1911, 1936, 1966 i 1993. El seu nom també bateja un carrer de la zona del Vinyet, a tocar dels de Pintor Sisquella, Josep Carbonell i Gener i el Doctor Benaprès.

Cronologia
1865. Enric Morera i Viura neix a Barcelona.
1866. La família emigra a l’Argentina cercant millors oportunitats. Morera s’inicia a la música a Buenos Aires i a Córdoba.
1880 viatja a Barcelona, on estudia amb  Isaac Albèniz, Felip Pedrell, E. Cioffi i C. G. Vidiella.
1885.  Estudia a Brussel·les amb F. Fiévez, i entra en contacte amb els músics simbolistes P. Gilson,  F. A. Gevaert, E. Chausson i E. Ysaÿe, entre altres. La vinculació de Morera amb els músics simbolistes belgues és cabdal per a la seva educació musical i per  la renovació de la música catalana.
1890. Retorna a Barcelona, on esdevé el líder del Modernisme musical. Entra en contacte amb el grup modernista de L’Avenç.
1893. Estrena la Dansa dels gnoms, amb la que debuta com a compositor musical, i la Introducció a l’Atlàntida, inspirada en la composició de J. Verdaguer. A la Segona Festa Modernista de Sitges estrena el Quartet Opus 11 i dirigeix la part musical de La intrusa, de Maeterlinck. Inicia una sèrie concerts ocasionals al Cau Ferrat, on introdueix César Frank i altres músics simbolistes.
1894. Sonata en do menor per a piano i violí.
1895. Funda la Societat Coral Catalunya Nova, inspirat en l’exemple de J. A. Clavé, i la dirigeix fins a 1901.
1896. Concerts de música simbolista al Cau Ferrat amb E. Granados i els músics belgues Isaÿe, Gilson, Chausson, Guidé, Gillet, Crickboom i Augenot.
1897. Estrena l’òpera La Fada, amb lletra de J.  Massó i Torrents,  a la IV Festa Modernista de Sitges. Santiago Rusiñol pinta el Retrat d’Enric Morera dirigint la coral Catalunya Nova. Inicia una intensa col·laboració amb l’artista musicant Oracions. Publica a L’Avenç la sèrie de Cançons catalanes harmonisades per Enric Morera, il·lustrades pels artistes modernistes. Contrau matrimoni amb la sitgetana Maria Riera i Mestre. La parella tindrà dos fills, Jordi i Maria.
1898. Musica les obres teatrals de S. Rusiñol Els caminants de la terra i L’alegria que passa.
1899. Estrena Catalònia. Epigrama symfònic, amb lletra d’E. Guanyabens, que inclou un cor interpretant Els segadorsPèl & Ploma publica el retrat al carbó que li ha fet Ramon Casas.
1901. Escriu el Tractat d’harmonia  i la primera sardana, Enyorança. Funda el Teatre Líric Català, com a alternativa al gènere de la sarsuela. Hi estrena de l’Adoració dels pastors, amb lletra de J. Verdaguer, i Cigales i formigues, amb text de S. Rusiñol. S’instal·la al Mas d’en Puig, a Sitges, on escriu l’òpera Empòrium i altres obres.
1902. Melangia i Andante religioso per a violoncel, dedicats a Salvador Robert i Raventós.
1903-1905. Estada infructuosa a Madrid.
1904. S’instal·la en un estudi a la platja de Sant Sebastià, a Sitges.
1905. Estrena de La nit de l’amor, amb lletra de S. Rusiñol. Pren part als Espectacles i Audicions Graner, on estrena El comte Arnau, amb text de Josep Carner. Concert de piano al Cau Ferrat. Inicia la col·laboració musical amb el poeta Trinitat Catasús.
1906. Adquireix una masia als afores de Sitges, la Sínia Morera, que conservarà fins 1909, on es dedica a la cria de cabres i poltres, negoci que no prospera. Posa música a l’obra d’À. Guimerà, La santa espina, estrenada l’any següent.  La sardana esdevindrà una de les obres més reivindicatives del catalanisme. Estrena  les òperes Empòrium i Bruniselda al Gran Teatre del Liceu.
1907. Himne de l’arbre fruiter, amb lletra de J. Maragall.
1908. L’Empordà, sardana amb lletra de J. Maragall. Cant al poeta, composat en l’homenatge a À.Guimerà, amb lletra d’Emili Guanyabens.
1909. Les fulles seques, sardana amb lletra d’À. Guimerà. Emigra a l’Argentina cercant noves oportunitats. El govern li encarrega l’Himne del Centenari de la República.
1910. Sota de l’om.
1911. Retorn a Barcelona, on se li dedica una gran rebuda. És nomenat professor i sotsdirector de l’Escola Municipal de Música, on desenvolupa una important tasca pedagògica: Jaume Pahissa, Xavier Montsalvatge, Antoni Massa n’esdevenen deixebles.
1912. Estrena l’òpera Titaina, amb text de Guimerà, al Gran Teatre del Liceu.
1914. Mor el seu fill Jordi.
1916. Estrena de l’òpera Tassarba, amb text de J. Vallmitjana, al Gran Teatre del Liceu.
1917. Estrena el Concert per a violoncel i orquestra.
1919. La sardana de les monges, amb lletra d’À. Guimerà.
1921. I. Iglésias publica la primera biografia d’E. Morera. La sardana de la pàtria, text de J.  Llongueras.
1922. Estrena La font de l’Albera, amb text de Josep-Sebastià Pons i Don Joan de Serrallonga, amb text de V. Balaguer amb arranjaments de F. Pujols.
1924. Escriu cuplets per a Raquel Meller, entre altres, La Paula té unes mitges.
1925. Estrena de la sardanaa La Festa Major, a Sitges.
1926. Cançons de carrer, sobre poemes de J. M. de Sagarra.
1932. Quartet en si.
1936. L’Institut del Teatre de la Generalitat li dedica un homenatge amb motiu dels setanta anys. Publica els records autobiogràfics Moments viscuts.
1937. Joaquim Pena publica la biografia El mestre Morera.
1940. La nostra Roser, sardana dedicada a la seva néta.
1942. Mor a Barcelona als setanta-sis anys.

Horaris
Del 14 juliol al 30 de setembre: de dimarts a diumenge (festius inclosos), de 10h a 20h.
De l'1 d'octubre a l'1 de novembre: de dimarts a diumenge (festius inclosos), de 10h a 19h.

Obres exposades

Tríptic de l'exposició

Notícia 'El món i l'obra d'Enric Morera configuren una exposició que retrata el llegat del compositor'

Retrat d'Enric Morera dirigint el cor Catalunya Nova  i cartell de 'L'Alegria que passa'