‘125 anys del Cau Ferrat. La construcció d’un ideal (1894-2019)’

Exposició 125 anys Cau Ferrat. La construcció d’un ideal (1894-2019)
Del 28 de novembre de 2019 al 30 d'agost de 2020
Museu de Maricel
Carrer de Fonollar, s/n. Sitges
De dimarts a diumenge, de 10 a 17h
Preus: 5 € (només exposició), 10 € (exposició + Cau Ferrat + Museu de Maricel)

El museu del Cau Ferrat commemora el seu 125è aniversari amb una exposició que repassa la seva gestació sota la iniciativa de Santiago Rusiñol, la seva ràpida conversió en un espai propiciador de l’Art Total i la seva posterior adaptació, quaranta anys després, com a museu públic. L’exposició es fa al Museu de Maricel, porta per títol 125 anys del Cau Ferrat, la construcció d’un ideal (1894-2019), està organitzada per Museus de Sitges, comissariada per Ignasi Domènech i acompanyada de diverses activitats.

L’arribada a Sitges, el 4 de novembre de 1894, de les dues pintures d’El Greco, que Santiago Rusiñol havia adquirit a París –fascinat per l’artista cretenc–, suposa l’obertura del Cau Ferrat com a casa-taller de l’artista, que tres anys abans havia aterrat a la vila. Des d’un bon principi, Rusiñol va convertir el Cau Ferrat en un generador d’activitat cultural i en el destí de bona part de la seva extraordinària col·lecció d’art. Aquest esperit i determinació van convertir el Cau Ferrat i Sitges en l’epicentre del Modernisme.

L’exposició 125 anys del Cau Ferrat, la construcció d’un ideal (1894-2019) viatja als inicis de l’espai, quan Rusiñol va adquirir unes cases de pescadors del puig de Sitges i les va adaptar com la seva casa-taller. La mostra posa el focus en el paper que va jugar el Cau a finals del segle passat, sota l’impuls de Rusiñol, com a generador d’activitat cultural que va tenir un impacte a nivell nacional.

La mostra presenta 175 peces procedents de diverses col·leccions i fons, com el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu d’Art de Sabadell, l’Institut Amatller d’Art Hispànic, la Biblioteca - Arxiu de Foment del Treball Nacional, el Centre Excursionista de Catalunya, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona o col·leccions privades. També presenta peces del Museu de Maricel i de la Biblioteca Santiago Rusiñol.

125 anys del Cau Ferrat, la construcció d’un ideal (1894-2019) aplega pintures, dibuixos, llibres, revistes, material manuscrit, fotografies, plànols, peces de ceràmica, de vidre i de ferro forjat, entre d’altres. A més de Santiago Rusiñol, la mostra presenta obres de Ramon Casas, Ignacio Zuloaga, Darío de Regoyos, Modest Urgell, Lluís Labarta, Joaquim de Miró i Argenter, Joan Roig i Soler, Joan Batlle i Amell, Miquel Utrillo, Lluñis Domènech i Montaner, Ramon Pichot, Alexandre de Riquer, Macari Oller, Eduald Canivell, Teodor Creus i Ramon Arabia. També exhibeix peces de les seves col·leccions antigues, com un bust femení del segle II a.C. o uns collarets dels segles VI – III a.C.

125 anys del Cau Ferrat, la construcció d’un ideal (1894-2019) es presenta a la planta baixa del Museu de Maricel, que, com en les anteriors exposicions (Ramon Casas, Gustau Violet, Centenari Maricel, Fundació Mapfre i Realismes), ha estat condicionada per acollir la mostra. La visita a l’exposició es pot complementar amb l’accés al mateix Cau Ferrat, en l’edifici del costat.

Àmbits

ÀMBIT 1: INTRODUCCIÓ

El Cau Ferrat de Sitges és una de les creacions més importants de Santiago Rusiñol. Pintor, col·leccionista, escriptor i dramaturg, Rusiñol aplegà a la seva casa de Sitges les diverses col·leccions que inicià des de la seva adolescència i que guardava al taller que compartia amb el seu amic i escultor Enric Clarasó a Barcelona. Enguany celebrem el cent vint-i-cinquè aniversari de la inauguració del Cau Ferrat de Sitges. El 4 de novembre de 1894, Rusiñol, acompanyat per una important delegació dels representants més destacats de la cultura catalana, hi traslladà dues obres d’El Greco que havia adquirit poc abans a París.

Les diverses activitats que s’hi realitzaren o que s’organitzaren des del Cau, convertiren la casa de Rusiñol a Sitges en l’epicentre del Modernisme català. Aquesta exposició vol explicar l’origen d’aquest projecte, la seva consolidació i la seva primera raó de ser: la reunió de les diverses col·leccions del pintor, com un manifest de l’Art Total.

1. EL PAÍS A ESTUDI. ELS ORÍGENS DE L’AFICIÓ AL COL·LECCIONISME DE SANTIAGO RUSIÑOL

Rusiñol participà activament des dels disset anys en les diverses activitats que promovia l’excursionisme científic català. Fou soci de l’Associació Catalana d’Excursions des de l’octubre del 1878 i de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques des del gener del 1881. Les dues associacions s’uniren per crear el Centre Excursionista de Catalunya l’any 1891 i Rusiñol en fou soci novament entre el 1905 i el 1914.

Historiadors, arquitectes, estudiosos de la llengua, afeccionats a la meteorologia o a la geografia, pintors i col·leccionistes, entre d’altres, armats amb quaderns de notes o de dibuix, càmeres fotogràfiques o eines per prendre mostres i dades, presentaven les seves troballes en conferències que posteriorment eren publicades pels butlletins de les associacions.

El jove Rusiñol no solament realitzà i difongué algunes excursions, la narració de les quals és el tema dels primers textos publicats pel jove excursionista, sinó que també assistí a moltes conferències donades per personatges de la rellevància de Narcís Oller, Alexandre de Riquer, Lluís Domènech i Montaner, Valentí Almirall, Jacint Verdaguer, Pompeu Fabra o Àngel Guimerà, entre d’altres, i s’envoltà d’amics que compartien les mateixes aficions, com Miquel Utrillo, que també s’inscrigué a l’Associació Catalana d’Excursions l’any 1878.

2. EL COL·LECCIONISME I L’ESTUDI DELS FERROS CATALANS ANTICS

El 21 de gener de 1893 Rusiñol pronuncià a l’Ateneu Barcelonès, acompanyat d’algunes peces de la seva col·lecció de ferros, la conferència «Mis hierros viejos». L’acte va ser un veritable manifest de la raó de la seva passió: el col·leccionisme. Rusiñol presentà aquest interès no amb una actitud nostàlgica d’enyorança d’un temps passat, sinó com una eina transformadora i un incentiu per a la renovació en un moment en què es necessitaven models de qualitat davant l’absència d’una estètica pròpia en la incipient producció industrial.

També defensava la creació de col·leccions com la seva, com a única solució a la manca d’una política de salvaguarda del patrimoni del país. Segons Rusiñol, aquests col·leccionistes pal·liaven la manca d’actuació de l’Estat, que afavoria l’acció depredadora del mercat d’antiguitats internacional sobre el nostre patrimoni.

3. EL TALLER, L’EXPRESSIÓ DE L’ARTISTA MODERN

Al llarg del segle xix els tallers dels artistes foren sovint un lloc amb més funcions que la de ser un espai de creació. Els tallers es convertiren en veritables cenacles des d’on els artistes proclamaven les seves idees i mostraven el seu nou paper dins la societat burgesa. Sovint esdevingueren una eina de representació del nou estatus de l’artista modern. El taller de Marià Fortuny a Roma fou un clar exponent del taller de l’artista col·leccionista, un nou perfil que nasqué a mitjan segle xix i que portà a Barcelona des de Roma el pintor Tomàs Moragas, mestre de Rusiñol des del 1876.

En un primer moment, la necessitat d’obtenir models per copiar i poder recrear atmosferes versemblants en les pintures, feu que molts artistes comencessin a col·leccionar objectes antics. Aquesta experiència els convertí en veritables especialistes en les antiguitats que col·leccionaven i que també podien restaurar o vendre, com una activitat complementària de la pràctica artística.

Rusiñol, com la majoria dels artistes col·leccionistes de la seva generació, ja no era col·leccionista per obtenir models. Les seves col·leccions, en gran part d’obres relacionades amb les arts de l’objecte, eren un manifest de la seva defensa de l’obra artesanal, del treball manual i anònim, davant de l’artifici imposat pel mercat de l’art burgès.

4. SITGES, UN PARADÍS PROPER

Santiago Rusiñol conegué Sitges l’octubre del 1891 i des de llavors mantingué amb aquesta vila una relació de gran estima. Sitges ja havia estat descoberta pels artistes del que s’anomenà l’Escola Luminista, alguns d’ells, vells coneguts del pintor. A Sitges la pintura de Rusiñol s’omplí de color, ja que abandonà els colors grisos i terrosos de la seva etapa anterior a París. Però no fou únicament el paisatge i la llum el que atrapà el pintor. La relació d’amistat i estima amb els vilatans el refermà en la seva idea de tenir una casa a la vila.

Sitges representava una manera de viure i de ser molt allunyada de la societat urbana de la propera Barcelona, on els estralls de la industrialització no solament havien transformat la seva aparença, sinó que, sobretot, havien creat una nova societat que vivia en conflicte permanent.

Sitges fou un refugi, un petit paradís proper on podia pintar i des d’on podia fer les proclames que volien transformar l’art i la manera d’apropar-lo a la societat.

5. SITGES, CAPITAL DEL MODERNISME

Des del Cau Ferrat, a Sitges, Santiago Rusiñol generà diverses activitats que convertiren la vila en l’epicentre de la cultura catalana de l’època del Modernisme. Un dels fets més rellevants, per la seva significació, fou l’aixecament d’un monument a El Greco l’any 1898. Per a Rusiñol, que havia adquirit dues obres del pintor a París i que les traslladà posteriorment al Cau Ferrat en processó, el pintor cretenc exemplificava els valors de l’artista lliure, avançat al seu temps, per la seva manera de defensar l’art i la seva pintura original i trencadora.

El que resulta veritablement insòlit és que el primer monument al pintor cretenc a tot Espanya, en un moment en què la seva obra era reivindicada en diversos fronts, fos aixecat a Sitges. Rusiñol convencé els sitgetans de participar en una col·lecta per pagar el monument, que realitzà l’escultor Josep Reynés. I això passava setze anys abans que s’aixequés un monument a El Greco a Toledo.

Emilia Pardo Bazán, comentant la curiosa processó, escrivia: «Tu Magdalena [...] y tu San Pedro [...] han sido paseados por Sitges entre el respeto de una multitud que se descubría. ¿Qué sabía de tí esa multitud? Probablemente casi nada; quizá hasta ese día ignorava tu extraño nombre, pero en arte, como en religión, la fe obra milagros, y es un homenaje del espíritu el que te rindió Sitges fiando en la palabra de su inspirado Rusiñol».

6. LES FESTES MODERNISTES

Sitges va esdevenir, poc després de l’arribada de Rusiñol a la vila la tardor del 1891 i fins a finals de segle, una important capital de la cultura catalana i fou coneguda com la meca del Modernisme. Els cinc actes culturals que s’hi organitzaren entre el 1892 i el 1899 significaren les manifestacions estètiques més importants de la Catalunya del fi de segle. Les Festes Modernistes foren cinc actes d’agitació i d’afirmació que abraçaven tots els llenguatges artístics: pintura, música, teatre i poesia.

La primera fou una exposició de pintura amb un sol tema: Sitges. En la segona, l’any següent, es va estrenar la versió catalana de La intrusa, obra del dramaturg belga Maurice Maeterlinck, i es realitzà un concert de música simbolista belga, amb obres, entre d’altres, de César Franck i també d’Enric Morera. La Tercera Festa Modernista, el 14 de novembre de 1894, significà la inauguració del Cau Ferrat, amb la processó dels quadres d’El Greco, la instal·lació a les parets del Cau de les al·legories de la Música, la Pintura i la Poesia, així com un certamen literari.

La quarta, l’any 1897, inclogué l’estrena d’una òpera, La fada, amb música d’Enric Morera i lletra de Jaume Massó i Torrents, i la darrera, l’any 1899, se centrà en l’estrena d’una obra d’Ignasi Iglésias i dues peces líriques de Morera, una d’elles, L’alegria que passa, escrita per Rusiñol.

7. EL CAU DE LA MÚSICA

Rusiñol feu que el Cau Ferrat es convertís en una mena de temple de l’Art Total, on ell exercia de sacerdot d’una nova religió de l’art. La música i la dansa també formen part dels llenguatges artístics relacionats amb el Cau. Manuel de Falla hi va compondre bona part de la seva obra Noches en los Jardines de España; Enric Granados i Isaac Albéniz hi feren estada; altres músics passaren i actuaren al Cau, com Enric Morera, els belgues Ernest Chausson, Eugène Ysaye o Guillaume Guidé, on interpretaren, entre d’altres, obres de César Franck o d’Erik Satie.

Santiago Rusiñol també era un gran aficionat a la música clàssica i sabem que diversos intèrprets feren sonar en el seu piano, obres de Beethoven i de Bach, als qui el pintor tenia gran estima.

La nit del 29 d’agost de 1895 Rusiñol i els seus amics organitzaren una curiosa actuació de dansa. Una ballarina situada sobre una plataforma ancorada al mar davant del Cau, ballà la dansa serpentina amb la intenció d’emular la dansa que havia posat de moda la famosa ballarina Loïe Fuller. Il·luminada amb focus de llums de colors des de les finestres del Cau, la ballarina dansà sobre l’aigua al so de la música i envoltada d’una multitud de curiosos que havien portat les seves barques a la vora de la plataforma. Altres, fascinats per l’espectacle, l’admiraren des de terra.

8. UN CAU DE SECRETS

Les col·leccions del Cau Ferrat guarden alguns petits secrets que no estan exposats. Com passa en la majoria de museus, l’espai expositiu no és suficient per mostrar totes les col·leccions, part de les quals s’han de conservar en les sales de reserva.

Aquest àmbit mostra una petita representació dels fons del Museu i de les col·leccions de dibuixos i de pintura que Rusiñol no va poder penjar a causa de la manca d’espai. Algunes obres han estat presentades en exposicions temporals i d’altres és la primera vegada que es presenten al públic.

9. UN GENERÓS REGAL

Pocs dies després de la mort de Rusiñol el 14 de juny de 1931 a Aranjuez, el poble de Sitges sabé que era l’hereu de l’edifici del Cau Ferrat i de les seves col·leccions. Se segellava així, de manera definitiva, l’estima del pintor per la vila.

La impossibilitat de l’Ajuntament de Sitges de pagar els impostos que es derivaven de l’acceptació de l’herència, comportà tota una estratègia que ordí Joaquim Folch i Torres, llavors director del Museu d’Art de Barcelona, per aconseguir-ho. La intervenció de la Generalitat de Catalunya i de diversos estaments del Govern de l’Estat afavoriren una entesa segons la qual es perdonava el deute a l’Ajuntament a canvi de la creació d’un patronat que havia de gestionar el museu públic, en el qual havia de ser present l’Estat, representat a Catalunya per la Generalitat, reinstaurada recentment.

Les tasques de registre i documentació de totes les col·leccions del Museu al llarg del 1932, realitzades per tècnics dirigits per Folch i Torres, foren modèliques i són un cas únic de la història dels museus catalans. El Cau Ferrat fou inaugurat com a museu públic el 16 d’abril de 1933.