Usos i visions del patrimoni

En temps de crisi o de bonança, el patrimoni és una constant en els debats culturals. Sovint ha estat tractat com una rèmora, com el pou sense fons on les administracions i els patrocinadors hi han d’anar abocant recursos de manera indefinida. Més recentment s’ha descobert com una font d’ingressos, un nou manà per a garantir la pròpia sostenibilitat i, fins i tot, per contribuir a les arques dels seus titulars. Habitualment és un àmbit de la cultura aparentment -només aparentment- estàtic, oposat a les dinàmiques indústries culturals que, de fet, li han arravatat el protagonisme de les polítiques culturals, sovint més proclius a l’acontentament dels agents industrials que a l’atenció vers els actius patrimonials que no parlen més que per la boca dels seus gestors i responsables.  
Juntament amb aquest panorama simplificat persisteix una actitud de fons consistent en incentivar els aspectes més banalitzables del patrimoni amb l’excusa de fer-lo més accessible, de convertir-lo en un atractiu merament turístic i, en definitiva, en una font de generació d’ingressos on el punt més alt del rànquing se situa en el nombre de visitants. La proliferació de centres d’interpretació a la baixa que acaben fossilitzant-se en lloc d’afrontar un tractament més rigorós del que cal mostrar i difondre, i la temptació de convertir els museus en parcs temàtics són dues de les realitats que avui mateix afecten la missió, els objectius i la sostenibilitat dels ens patrimonials.  
Enfront d’aquesta situació i més enllà d’establir inventaris de situació convé insistir en la necessitat de continuar posant en valor alguns aspectes inherents a la mateixa essència dels béns patrimonials, com són la creació i generació de coneixement i el seu valor educatiu per als diversos públics i nivells de formació, així com els diferents usos de què pot ser objecte. És innegable, per exemple, que un adequat tractament del patrimoni -i no em refereixo únicament al de la seva difusió en tant que valor merament d’atractiu turístic- a més de ser una considerable font d’ingressos i, indirectament, un actiu de desenvolupament sectorial pot eixamplar la base de coneixements de públics que, en principi, no hi estarien interessats. És per això que l’exigència de qualitat i rigor en els continguts del que s’explica i s’ofereix comporti com a fita l’excel.lència. L’equilibri entre difusió i rigor és imprescindible, i no són dos elements incompatibles sinó totalment complementaris.  
Un altre dels objectius en la gestió del patrimoni hauria de ser el d’implicar-hi la comunitat humana que hi conviu, incentivant el sentiment de pertinença i, també, el de l’ús des de la immediatesa i del veïnatge. Una educació escolar sobre el patrimoni més immediat -barri, vila, ciutat...- és bàsica per al foment de la comprensió, el respecte, la valoració i l’ús entre la ciutadania. Una presència i valoració del patrimoni habitual per part dels mitjans de comunicació en diferents àmbits i escales contribuiria, al seu torn, a posar-lo en valor entre els diferents sectors socials, i no només per motiu de les valoracions econòmiques. Per tal que la societat entengui i assumeixi els valors patrimonials cal, a parer meu, més pedagogia que difusió i més corresponsabilitat que consum estricte.  
La celebració avui de la VIII Jornada de Patrimoni Cultural La Pedrera es planteja des del punt de vista d’usos del patrimoni en relació amb el desenvolupament i la ciutadania, dos dels pols d’actualitat i de debat tant des del sector de la gestió cultural com també des de la política. Fins a quin punt els centres i béns patrimonials han de garantir la pròpia supervivència cercant la sostenibilitat és un dels temes d’actualitat; fins a quin punt es veuen afectades les situacions poc o molt deficitàries estructuralment, o de fragilitat endèmica de recursos, és una realitat incontestable. La presentació de dos projectes en marxa com són el Born Centre Cultural o els Museus de Sitges és un indicador de les possibilitats dels models de concepte i gestió de dos ens patrimonials emblemàtics, en ple desenvolupament en temps de crisi. Serà interessant contrastar les sessions teòriques i els tallers pràctics amb les experiències reals de gestió i les conclusions que se’n desprenen. Mentrestant, constatem amb satisfacció que el patrimoni és una realitat que és objecte de debat i d’interès i això ja de per sí ajuda al seu desenvolupament.