Sense grua…!

Matí de dimecres. A mig passeig m’aturo al PicNic a fer el primer cafè del dia. Avui m’he proposat fer el tram del Passeig de la Ribera a peu fins a la feina només per anar contemplant un paisatge que retorna a la imatge de sempre: el de l’escailain de Sitges sense grua.  
Durant tot el dia d’ahir, des de ben d’hora fins a ben tard la UTE Cau Ferrat va estar treballant per desmuntar l’aparell que durant quatre anys s’ha imposat en totes les fotografies de la postal, tant vista des de la Ribera com des dels Balmins i la platja de Sant Sebastià. Escric imposat però moltes piulades i posts canvien el verb imposar per esguerrar i més d’un ha hagut de fer meravelles amb el fotoshop per esborrar el rastre de la dita grua dels museus.  
Les grues no són, precisament, construccions d’enginyeria per admirar-ne l’estètica. La seva presència en qualsevol indret és un indicador de moviment, obres, creixement, expansió, ciment a dojo i tots els qualificatius sinònims de cultura del totxo. Durant força anys, des de l’obertura de l’autopista dels túnels fins el crac de la bombolla immobiliària, miressis on miressis Sitges era un bosc de grues i no recordo haver sentit o llegit ni piu sobre l’enlletgiment del paisatge local. Però mai no havia vist una grua tan insultada com la que durant quatre anys ha presidit el Racó de la Calma per treballar a les obres dels museus. Trencava la silueta de Sitges i deformava la façana universal de la Vila, per sort, amb una data de caducitat que finalment s’ha concretat el dimarts d’aquesta setmana.  
Els quatre anys de la grua han estat els de la durada de les obres de rehabilitació, remodelació i restauració del Museu del Cau Ferrat, Can Rocamora i Museu de Maricel. Un temps que s’ha fet llarg i que ara arriba a la recta final amb la vista posada en el muntatge dels museus i la seva reobertura. Per aquest motiu, entre el final de l’ etapa de les obres i l’inici del període museogràfic, aprofitant aquest moment de frontissa, aquest proper dissabte que és precisament 14 de juny, data rusiñoliana marcada amb pedra blanca, les portes del Cau Ferrat, Can Rocamora i del Museu de Maricel s’obriran durant tot el dia perquè els sitgetans vegin els museus al buit.  
El Cau Ferrat llueix en tot el seu esplendor modernista sense que el condicionament de les instal·lacions que el converteixen en un museu a normes hagi afectat la seva aparença; Can Rocamora mostra els elements patrimonials recuperats, restaurats i reubicats i deixa de ser per sempre l’edifici de mals endreços on, després de diverses intervencions esdevingudes fins els anys setanta, el seu interior res no tenia a veure ni amb la residència d’hivern de Deering ni amb l’habitatge ocasional de Ramon Casas entre 1921 i 1932. L’antic hospital de Sant Joan mostra l’esplendor del que en restà després de la intervenció d’Utrillo per convertir-lo en l’habitatge de Charles Deering entre 1910 i 1914. Val a dir que la conversió de la residència de Deering en museu per hostatjar la col·lecció Pérez-Rosales va modificar substancialment diverses dependències de l’edifici. En suma, que entre les postals i les fotografies antigues i la realitat del Maricel de Mar i Can Rocamora que el 2010 va tancar les portes per començar les obres s’havien produït transformacions més que notables.  
Ja sense la grua coronant la vista de Maricel, de la Ribera estant pensava en les dificultats d’una obra com aquesta. No ha estat un camí fàcil i la intervenció arquitectònica i museogràfica al Cau Ferrat, Can Rocamora i Maricel és estat difícil i complexa. L’absència de la grua és una fita que ens situa en una nova coordenada, perquè ja hem superat el primer i llarg tram.  

Vinyet Panyella