Els valors patrimonials de Sitges

A hores d’ara ningú no dubta de la importància del patrimoni cultural per a un país i per a una comunitat, ni de la seva importància artística, ni tampoc de l’oportunitat d’esdevenir esquer turístic. Aquest darrer és un vessant que, conjugat amb més o menys traça, es pot convertir en un actiu econòmic de primer ordre;  l’exemple el tenim ben a prop, amb l’explosió gaudiniana de Barcelona, que per als turoperadors i agents turístics de la capital de Catalunya ha esdevingut una autèntica mina. La carta del turisme cultural també la juguen algunes de les ciutats europees que han sabut convertir els seus actius artístics i monumentals en una marca de consum per a la industria turística a l’engròs. Operacions museístiques com el novíssim MUCEM de Marsella, o el Museu Jean Cocteau de Menton (2011), o exposicions d’art acompanyades de la corresponent i eficaç campanya de màrqueting - l’exposició de Velázquez al Museu del Prado madrileny (1990), la Cézanne del Grand Palais (1996), la del Caravaggio i la pintura realista europea al MNAC (2006) o Le grand atélier de Midi d’enguany als Museus Longchamp de Marsella i Granet d’Aix-en-Provence- són fites senyalades amb pedra blanca. La clau de l’èxit passa per dues condicions indispensables. Una, creure en els valors patrimonials propis. Dues, conciliar el rigor del seu tractament amb la voluntat de donar-hi accés.  
Pensant en el patrimoni artístic i monumental sitgetà aquests plantejaments i exemples interessen. Tenim cinc centres museogràfics i vuit grans col·leccions artístiques de primera magnitud: la “col·lecció de col·leccions” del Museu del Cau Ferrat (forja, pintura, escultura, mobiliari, ceràmica, vidre i documentació); la d’art de la Vila, inaugurada el 1910 amb l’adquisició de la Maternitat de Joaquim Sunyer per subscripció popular, amb un important fons d’Art Modern;  la de Marineria d’Emerencià Roig i Raventós; la del Museu de Reproduccions de la Junta de Museus de Catalunya del Palau de Maricel; la del Museu Romàntic Can Llopis; la de Nines i joguines de Lola Anglada; la col·lecció d’art del Dr. Pérez-Rosales; i la col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació Stämpfli. Als museus sitgetans tenim a l’abast la pràctica totalitat dels més representatius corrents artístics, des del Romànic fins el Contemporani, concretats en obres de primera magnitud.  
De Sitges estant valors patrimonials ho són també, entre altres,  l’Església Parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla, el Santuari del Vinyet, la capella de l’Hospital i les ermites de Sant Sebastià i la Trinitat - en el benentès que no em refereixo només a edificis sinó a contingut-; alguns dels monuments més característics, com els centenaris del Greco o del Dr. Robert - tots dos obra de l’escultor modernista Josep Reynés - o el Monument a Gaietà Benaprés (1916), del noucentista Enric Casanovas;  els edificis emblemàtics de les masies del terme i les cases d’arquitectura popular que encara perduren; ho són Can Falç, Miramar, Can Vidal Quadres, l’Hospital de Sant Joan, el Casino Prado, les cases modernistes i noucentistes de la Punta a Terramar… i no només a la façana marítima. Ho és, també, i molt en determinats àmbits, el paisatge de Sitges. Valor patrimonial l’ostenten els fons locals i especials de la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol i la documentació de l’Arxiu Històric. Per bé que l’orientació d’aquest Marge Llarg va adreçada al patrimoni artístic en general i als museus de Sitges en particular no he volgut deixar passar l’oportunitat de referir-m’hi en aquest cap de setmana de celebració de les Jornades Europees del Patrimoni.  
No és la primera vegada que em refereixo a la importància del turisme cultural ni a la necessitat que els museus constitueixin el nucli central de l’oferta. La reobertura del Cau Ferrat i Maricel, d’una banda, i la voluntat que el 2015 la totalitat de seus i col·leccions siguin accessibles funcionant a ple rendiment constitueix l’objectiu i el repte  principal dels Museus de Sitges. L’altre és de la seva internacionalització. No únicament per mitjà del constant préstec d’obres que ja han esdevingut icones, com La morfina, de Rusiñol (1894) o el Ball al Moulin de la Galette (1890-1891) de Ramon Casas sinó per un discurs més general sobre les aportacions de l’art català en l’àmbit internacional. Les exposicions que es preparen per a 2014 i 2015 acompleixen, en bona part, aquest propòsit. Val la pena remarcar-ho aquests dies en què els museus i monuments del país obren portes reiterant el seu compromís artístic i social en favor de l’accés a la cultura.