El valor públic de la cultura

Pati Manning, Barcelona. Assisteixo a la convocatòria de presentació d’INTERACCIÓ 2012-2013, un programa que es ve realitzant des de fa un parell de dècades des de la Diputació de Barcelona i que constitueix àmbit de reflexió, debat i de contactes, amb totes les possibilitats d’obertura i creixement que comporten. INTERACCIÓ ha seguit una línia de continuïtat marcada pels temes que s’hi han tractat de forma monogràfica i orientativa i ha aportat pràctiques, projectes i una determinada manera de fer en la gestió cultural. Massa sovint al nostre país la gestió cultural s’ha confós amb el més estricte gerencialisme – la prevalença de la instrumentalitat en detriment del coneixement – causant malures algunes de les quals han estat irreparables – a Sitges n’hem tingut algun cas –. Però per situar les coses en la seva justa mesura, benvinguda gestió quan ha estat aplicada amb traça, intel.ligència i amb l’imprescindible substrat del coneixement en cadascun dels àmbits intervinguts. El resultat d’aquest corrent, determinant per a les polítiques culturals, ha estat en bona part la causa del canvi de panorama entre els agents i les institucions de la cultura  des dels anys vuitantan ençà. INTERACCIÓ hi ha tingut una aportació notòria.  
La convocatòria d’enguany situa el valor públic de la cultura com a concepte bàsic des del que es desenvolupen tres eixos temàtics: la innovació en el medi cultural dins del concepte de cultura col.laborativa i xarxes; la sostenibilitat dels projectes culturals considerant la implicació necessària del sector privat en el sector públic, refermant alhora que la cultura és un medi de desenvolupament en l’àmbit local; en tercer lloc, els nous models d’actuació el món local, que és el de la immediatesa i proximitat de la ciutadania. La política cultural, la difusió artística, el patrimoni, la lectura pública, l’educació artística, el turisme cultural, la comunicació, el coneixement, la promoció econòmica i els nous espais constitueixen àmbits de concreció des dels quals els participants  d’INTERACCIÓ poden optar per la presentació presencial de reflexions i experiències, per la participació en la mostra de projectes i per la presentació virtual.  
Alguns dels enunciats poden sonar a tòpics o, com a mínim, a temes de tractament endèmic. Temes com, per exemple, el turisme cultural – un dels dèficits estructurals de l’oferta turística de Sitges – han depassat les seves primeres fases i els plantejaments actuals són molt més exigents qualitativament i selectius quantitativament. L’educació artística és un dels reptes més importants que en aquest moments té plantejat el nostre país. La lectura pública es qüestiona per l’oferta qualitativa de les biblioteques, mancades de llibres de fons i convertides de vegades en centres cívics i de préstec d’audiovisuals, passant per alt massa sovint – feliçment, no és el cas de Sitges – la funció patrimonial dels fons locals. La promoció econòmica de la cultura abasta alguna cosa més que el món dels espectacles i actuacions. I un llarg etcètera que, a aquestes alçades del segle i de cara al futur que volem, cal revisar a fons.  
Més enllà d’aquestes consideracions, que en bona part responen a una determinada visió crítica de la cultura, i de la bona notícia d’una nova INTERACCIÓ, el punt de partida de la convocatòria em sembla determinant en tant que reconeixement d’on som i en quin àmbit situem aquest conglomerat d’institucions, creadors i indústries que configuren el que ara i aquí entenem per cultura. El valor públic de la cultura és una declaració de principis imprescindible per a una formulació de política cultural, perquè rebla la seva vocació i vinculació pública i advoca, alhora, per fer efectiva una sostenibilitat de la que se’n parla molt i s’avalua poc o gens. Valor públic significa bé comú; així és reconegut genèricament i, com a tal, s’adscriu per definició al sector públic perquè hi té competència irrenunciable. Els diferents àmbits de govern – local, nacional – no poden negligir el seu compromís amb la cultura i amb la sostenibilitat del que els és propi i en són resposables. Però el sector privat no pot tampoc negligir el que constitueix la seva part de compromís amb el valor comunitari de la cultura. No em refereixo al consum cultural – un terme que malgrat la seva concreció economicista detesto en tant que actitud – sinó al seu suport en aspectes tan importants com la difusió, la sostenibilitat i l’educació.  
Els nous conceptes i les noves formes d’actuació que emergeixin d’INTERACCIÓ2012-2013 han de fer un recorregut de concrecions i realitats  més visible i intens del que s’ha fet fins ara. Els temps apremien, les necessitats encara més, i el caràcter públic de la cultura entesa com a   sistema de valors mereix que el compromís que reclama sigui assumit des de tots els vessants socials, cadascun amb el seu nivell de responsabilitat i de gaudi. Els resultats, a l’hora de fer el balanç. Els principis i les idees-força, en continu progrés.