Després de dues estades a París, entre 1897 i 1900, Isidre Nonell va retornar a Barcelona convertit no només en un pintor consolidat sinó també en un “mite de la contracultura del canvi de segle”, afirmaven Eduard Vallès i Francesc Quílez amb motiu de la presentació del llibre Nonell. Visions des dels marges l’abril de 2021.
Una vàlua artística que també han remarcat alguns apunts biogràfics com el de Francesc Fontbona a la col·lecció Gent nostra: “Nonell és dels pocs pintors catalans del seu temps que han passat a la bibliografia internacional”.
El triomf de públic i crítica que li va comportar l’exposició dels seus dibuixos coloristes a París va animar a Isidre Nonell en l’inici d’una nova etapa pictòrica a Barcelona amb una temàtica totalment diferent: les pintures de gitanes.
Extracte del Número extraordinari dedicat al pintor Isidre Nonell dins la Revista Art,
de la Junta Municipal d’exposicions d’art de Barcelona, el juliol de 1934.
Aquestes sèries pictòriques van ser habituals en l’obra de Nonell des del seu establiment a Barcelona i fins l’any 1907. I tot i que els anys anteriors ja havia manifestat un gran interès pels personatges marginals, no va ser fins a aquesta etapa concreta que Isidre Nonell va deixar clara la intencionalitat social d’aquestes pintures de gitanes.
Obres protagonitzades per personatges en un món de misèria, amb el qual Nonell simpatitzava i que gran part de l’artístic català de l’època rebutjava, que a través de la figura femenina permetien a l’artista copsar expressivitat i caràcter com poques ho havia fet. Pintures realitzades al natural i amb models triats pel pintor. Com la Consuelo Giménez Escuder, a qui les pàgines del setmanari Joventut recordaven com “son model predilecta” amb motiu de la seva mort.
Una de les obres que retrata la Consuelo protagonitza la Peça del mes d’abril dels Museus de Sitges, a càrrec de la doctora en Història de l’Art Glòria Escala Romeu, així com l’exposició Els museus creixen al Museu de Maricel fins al 15 d’octubre.
‘La vídua’, homenatge de Nonell a la seva model predilecta
Isidre Nonell va inspirar-se en la comunitat gitana arran de les visites fetes a diversos nuclis allunyats del centre de Barcelona. Va ser així com Amparo, Carmen, Juana… o els seus sobrenoms, van convertir-se en protagonistes de les seves obres. Al costat d’Angustias, Dolores o Soledad, que apel·laven a estats anímics o físics d’aflicció o abatiment, propis d’aquelles dones instal·lades en la marginalitat d’alguns suburbis barcelonins.
I d’entre totes elles, la protagonista de La vídua va erigir-se en símbol del profund sentiment per la pèrdua d’una persona estimada. La Consuelo, a través de la seva tràgica història personal, va impactar Isidre Nonell que la va immortalitzar en una pintura de gran format conservada al MNAC com també la podem veure en l’obra exposada al Museu de Maricel.
La vídua, d’Isidre Nonell i Monturiol (Barcelona, 1905-1906)
Pintura a l’oli sobre tela. Museu de Maricel, Sitges. Dipòsits externs, núm. inv. 62
Quedant com l’homenatge a una model que, per sobre de la seva condició ètnica, arriba a nosaltres com a representació de la viudetat i d’un estat d’ànim marcat per la solitud i la impotència.
Una obra de gran format, exposada a la V Exposició Internacional d’Art (1907) que, per l’estreta relació entre la model i el pintor, va permetre a Nonell la profunda expressió del dolor per la pèrdua a través de la pintura.
Bibliografia bàsica
V Exposición Internacional de Arte. Barcelona: Henrich y Compañía, 1907, p. 25, núm. cat. 18.
Art, Barcelona, núm. 10 (juliol del 1934), fig. p. 345. BENET, R. Isidro Nonell y su época. Barcelona: Iberia, 1947, fig. XXVIII.
FONTBONA, F. Nonell. Barcelona: Nou Art Thor, 1987. 50 p.
JARDÍ, E. Nonell. Barcelona: Polígrafa, [1969], p. 130, núm. cat. 82, fig. 8, p. 308-309; 1984, p. 112, núm. cat. 128, fig. 128, p. 262.
Isidre Nonell, 1872-1911. Barcelona; Madrid: MNAC, Fundación Cultural Mapfre Vida, 2000, núm. cat. 51, p. 160, fig. p. 161.
QUÍLEZ, F.; VALLÈS, E. Nonell, visions des dels marges. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2020. 295 p.
Crèdits fotogràfics
© Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges
Autor
Xavier Garcia, Bibliotecari dels Museus de Sitges
Deixa un comentari