En aquests dies, una de les coses que més troben a faltar els museus és l’absència d’una figura humana interactuant i relacionant-se amb les obres exposades.
Els museus artístics són espais replets d’història i històries que conformen un relat de la seva col·lecció i deixen petjada en personatges il·lustres. Coneguem un d’aquests noms que va passar pel Museus de Sitges!
Mikhaïl Gorbatxov a Sitges
Era un dia de primavera, un diumenge 30 de maig de 2004. La companya Susana Preston i jo mateixa estàvem tancant el Museu del Cau Ferrat, eren a prop de les tres de la tarda. En aquella època no teníem climatització i, a finals de maig, ja acostumàvem a obrir finestres per ventilar els museus amb la brisa del mar. Jo m’encarregava de tancar les finestres de la Sala del Brollador i la Susana les finestres del Gran Saló a la primera planta. Els diumenges de maig són dies de moviment i de molts visitants als museus, ho han estat sempre, i en aquella època que només treballàvem dues persones al Cau Ferrat, de feina no ens faltava.
Aquella tarda acabaven de marxar els darrers visitants tot just feia uns segons. Darrer meu quedava una quietud absoluta que un instant després trencà una veu que em digué “Bona tarda, podem passar a veure el museu?“, em vaig girar i vaig veure dos homes just a l’entrada i dos més que s’esperaven fora.
Em disposava a contestar que el museu ja era tancat quan un dels dos homes que eren fora a la porta em mirava amb un somriure encantador. De seguida vaig pensar “Carai com se sembla a en Gorbatxov…” mentre l’home em continuava parlant: “Al senyor Gorbatxov li agradaria visitar el museu, hem vingut expressament“. Vaig cridar a la Susana perquè baixés, no m’ho acabava de creure el que estava passant. Teníem al davant a Mikhaïl Gorbatxov, el que havia estat president de la Unió Soviètica i que va conduir la fi de la guerra freda. El mateix que ja apareixia en tots els llibres d’història.
Primer va entrar un dels dos homes, ens va fer saber que era guardaespatlles. Va donar una ullada al museu i després va entrar Gorbatxov. Sembla una ximpleria, però aquells guardaespatlles amb uns abrics extrallargs en primavera mereixen un capítol a part. Posaven el to de pel·lícula. Eren uns homes molt grans, d’aquells que es coneixen com a home-armari. Impressionaven més que el mateix Gorbatxov. Què hi duien a sota? Un fusell? Vés a saber… Mentre el “jefe” s’anava interessant pel Rusiñol i pels ferros. Li va agradar molt el Gran Saló, sí (sol passar, arribar-hi per les estretes i empinades escales té això, no s’ho esperen).
Costa de creure que aquell home de cos tan petit, fos un home immensament poderós, que va canviar el tarannà mundial. Va començar la visita amb moltes preguntes, com fan tants altres visitants interessats. Vam començar la visita amb aquella mena de sensació de solemnitat i una mica de nervis, però gràcies al tarannà tan proper d´en Gorbatxov, es va convertir en una visita molt familiar. A més la taca al cap era de debò…. la mateixa que en les fotografies…
Per a nosaltres, després de tants anys, recordar a Gorbatxov és recordar un avi entranyable i molt dolç, encuriosit per tot el que li ensenyarem. Les persones més grans són aquelles més humanes i senzilles que han posat un granet de sorra en la història de la humanitat. Són un referent per a tots.
Són moltes coses que recordem d’aquella inesperada visita. Recordem amb simpatia què ens va saludar i acomiadar amb tres petons. Salutació tradicional dels països post-comunistes, que a causa del fred i els guants, és més fàcil fer-se petons en les galtes. També recordem que Gorbatxov ens va explicar que havia vingut a Barcelona perquè donava una conferència al Fòrum de les Cultures i que tenia una agenda molt atapeïda de tres dies a la ciutat però que havia demanat expressament el desig de visitar el Cau Ferrat. També ens va explicar que havia visitat el Palau de la Generalitat, on va ser rebut pel president, Pasqual Maragall. President, per cert, que en tantes ocasions ens ha honrat amb la seva visita als museus. El museu el va visitar a porta tancada i després el vam portar a veure el Museu de Maricel. Volia veure el Mirador i la Sala Sert.
Ens preguntava el nom d’alguns objectes en català i nosaltres li ensenyàvem a pronunciar. També li ensenyarem a pronunciar el nom de Rusiñol cosa que no li va costar gens.
Ja en temps d’en Rusiñol, el Cau Ferrat va tindre visitants il·lustres i això no ha canviat, de tant en tant tenim aquestes inesperades i agradables sorpreses. La veritat és que tots som iguals, però la història que portem al darrera és el que ens pot fer molt diferents, com ho és fer caure un teló d’acer.
Crèdits fotogràfics
© Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges
Anna Viadel i Susana Preston, Guies i Atenció al Públic dels Museus de Sitges
Deixa un comentari