El futur dels museus ha motivat la celebració d’un cicle de tres debats online organitzat per la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya. Enfocats en la reflexió sobre la nova situació que els espera i el paper que hi hauran d’assumir els mateixos museus.
Amb el títol “Els museus en temps de post covid-19: reflexions per un nou paradigma“, han tingut lloc tres col·loquis oberts al públic amb la presència de quinze experts:
- 28 de maig (Els museus a Catalunya post covid-19: cap al museu social. Reptes i propostes de futur)
- 4 de juny (El museu virtual, el nou paradigma: de l’objectiu a la realitat)
- 11 de juny (Museus i economia versus museus i societat: de la lògica turística a la lògica social)
Aquest últim debat, amb la participació d’Anna Saurí (Fundació Antoni Tàpies), Artur Duart (Magmacultura), Gerard Ramon Montané (Teknecultura), Josep Maria Carreté (MACBA) i Pere Izquierdo (Museus de Sitges), i moderat per Antoni Ribas (Diari Ara), s’ha centrat en com haurà de ser relació del museu amb el seu entorn.
Un abans i un després de la crisi
Segons Anna Sauri, “la covid-19 tindrà un impacte en les pràctiques culturals, els professionals independents i els museus, donant peu a l’entrada de nous professionals“. Artur Duart ha assenyalat “la digitalització com a pas previ a la tecnificació que marcarà el futur“. Mentre que Gerard Ramon ha recordat que “la pandèmia ha fet virar el concepte de museu cap a una concepció més social, condicionant la demanda tant de públic local com de turisme cultural“. Afegint Antoni Ribas la idea que “els museus han d’anar cap al model que ofereixi nous serveis, com les biblioteques“. Sobre aquest nou model, segons Josep Maria Carreté, “s’ha de passar ja a l’acció, s’han d’accelerar processos i idees per tal que la gent faci servir els museus de manera massiva, obrint-los a la participació dels ciutadans“.
Barreres més enllà de les econòmiques
En opinió de Pere Izquierdo, “encara està desenfocat el concepte de què és un museu, quedant sovint reduït a una visió general en tant que centre de lleure o d’atracció turística, però el museu ha de ser molt més“. Afegint que “la barrera econòmica no és l’única perquè n’hi ha d’altres“. “Els museus haurien de ser àncores espirituals per més d’un tipus de públic, resultant útils per la gent però també recolzant la recerca“. Incidint Artur Duart en la idea del cost, perquè “per poder arribar a la gratuïtat, l’ús dels museus ha de ser abans molt més generalitzat del que en tregui profit molt més que un 20% de la població“. Idea a la qual s’ha afegit “la necessitat d’una llei de mecenatge i de millores en la fiscalitat“.
Explicar històries, conèixer audiències
Segons Anna Sauri, “els museus han de fer un esforç per conèixer aquelles possibles audiències que no hi van“, afegint Pere Izquierdo “la necessitat d’explicar històries que lliguin amb el que interessa a la gent“. En aquest sentit, per Josep Maria Carreté “els museus han de desenvolupar encara més serveis, alguns gratuïts i altres de pagament“. “Més enllà d’incorporar persones al patronat, els museus han d’obrir altres vies de participació de la gent: treballant amb artistes a banda, amb públics a banda, amb veïns a banda, per recollir les seves inquietuds“. Un debat al qual segueix el de la governança. En opinió de Pere Izquierdo, “el canvi en les governances és complex, perquè es tendeix cada cop més a la burocratització, enfront de la simplicitat i la utilitat cap a la societat“. Afegint Anna Sauri que “els patronats haurien de ser més transversals per enriquir el seu paper, afegint també comitès d’experts per acompanyar“.
Tecnologia i dades per atreure nou públic
Per Gerard Ramon, “pocs museus coneixen bé els seus públics, encara que està demostrat que el seu coneixement millora les estratègies de retenció i captació d’audiència“. “Cal enfortir el vincle amb el públic, amb eines com la venda en línia que permeten recollir moltes dades: no només del públic que visita els museus sinó també descobrir el públic potencial cap a on créixer“. “Un dels impactes de la covid-19 serà que una venda en línia serà cada cop més generalitzada“, afegeix Gerard Ramon. “Malgrat que la gran tradició d’anàlisi de públic a Catalunya, el problema és que no s’ha fet de manera regular“, segons Artur Duart. “El fet que no existeixi un observatori de públics, no permet conèixer nous formats i continguts per atreure més audiència“. Per Pere Izquierdo “és evident que el discurs del museu s’assembla massa a qui el dirigeix i aquest és un hàbit que s’ha de trencar, per exemple, explicant el Cau Ferrat més enllà de l’obra pictòrica, amb punts de vista com el metal·lúrgic“. “Fent servir canals que no han estat tradicionalment emprats pels museus, com Instagram on els Museus de Sitges han passat d’un 4% a un 15% de públic jove en només tres mesos“. En aquest sentit, Josep Maria Carreté ha afegit que “la covid-19 ha ofert l’oportunitat de treballar en l’àmbit multicanal, no només reflectint iniciatives a través de la xarxa, sinó també començant-les des de la xarxa“.
De la col·lecció a les exposicions temporals
Segons Josep Maria Carreté, “hi ha molts museus que perviuen gràcies als seus visitants i si aquests no hi van per manca d’una col·lecció sòlida, el seu futur podria perillar“. “Hem de ser capaços de donar una volta a les propostes“. Per Anna Sauri “vivim un moment idoni per potenciar el treball en xarxa i la col·laboració”. “Una situació d’estalvi econòmic en què cal treballar mancomunadament amb els recursos“. Gerard Ramon recorda que “les històries que podem explicar amb les nostres col·leccions poden ser infinites i això dóna joc als museus, perquè el llenguatge de la museologia té moltes derivades i en el món digital moltes possibilitats“. Artur Duart afegeix que “la col·lecció és alhora una sort i una desgràcia, si el públic no la valora“. Moment del debat en què s’entra en la sostenibilitat econòmica dels museus. En opinió de Pere Izquierdo, “és complicat preveure que passarà. Hi pot haver un brot de ganes de viure com el dels anys 20, després de la grip del 1918, i que l’ economía, a mitjà termini, s’acceleri”.
Preguntes del públic assistent
Pregunta: “Seria molt complicat que representants de la societat civil i dels barris participessin en els museus?”
Segons Sauri, “ho hem de fer; s’ha de fomentar el diàleg plantejant taules i amb una línia continuada en el pla estratègic“. Segons Carreté, “dins la política de responsabilitat, el MACBA treballa amb grups interès per intentar elevar projectes interessants fins a la direcció“. Segons Izquierdo, “cal fer processos de participació, i també implicar a l’equip intern, per tal de recollir més idees i tenir una visió polièdrica i enriquidora“.
Pregunta: “No seria necessària més socialització, paritat i despolitització?”
Segons Izquierdo, “la politització, ja que existeix, ha de ser explicita, no podem amagar-la“. Segons Carreté, “els museus han de servir per tenir esperit crític i de diàleg, creant punts de controvèrsia i de captació de talent“. Segons Duart, “s’ha de fer pedagogia; cadascú ha de tenir el seu espai però sense interferir la feina dels altres“.
Pregunta: “Com es pot fer empatitzar el museu amb el públic de masses?”
Segons Duart, “hem d’aprendre de la cultura popular i la cultura audiovisual per guanyar en proximitat, però també hem d’estar més presents a les escoles“. Segons Carreté, “els museus no només s’han d’aproximar a escoles sinó també a les universitats, hem d’integrar cultura i ensenyament“. Segons Izquierdo, “les escoles tenen al davant el repte de donar continguts en línia sobre història, patrimoni, art i patrimoni, i l’hem d’aprofitar“. Segons Artur, “s’han de veure els museus com una gran caixa de continguts, un gran laboratori“.
Pregunta: “Com s’han de gestionar concursos i serveis externs?”
Segons Duart, “els concursos han de servir per oferir un millor servei“. Segons Izquierdo, “la clau està a millorar la formació del personal, donant eines digitals per millorar les seves competències“. Segons Duart, “la col·laboració amb centres externs i universitats ajuda a millorar projectes, portant endavant iniciatives que enriqueixen el museu“. Segons Montané, “hem de plantejar els objectius i destinar aquells recursos que es disposa, incorporant una visió analítica d’engranatge cíclic que ajudi a prendre decisions als museus“.
Pregunta: “El concepte de museu institucional és oposat al de museu social?”
Segons Sauri, “el museu és un bon engranatge entre la institució i un sector cultural riquíssim; no té sentit aquesta dicotomia, perquè és una cadena on estem tots lligats“. Segons Montané, “els museus formen part de la cultura institucionalitzada“.
Deixa un comentari