Peça del Mes | Novembre 2018 | ‘Conjunt de rajoles que decoren l’entrada, l’escala, el Saló d’Or, el Claustre i altres estances de l’edifici’

Obra: Els brolladors del Palau com a element simbòlic.

Autor: Desconegut (projecte decoratiu de Miquel Utrillo i Morlius).

Data i lloc: Entre 1910 i 1918, a Sitges.

Tècnica: Pedra, marbre i ceràmica aplicada.

Mides: Diverses.

Col·lecció: Col·lecció Charles Deering, del Palau de Maricel.

Descripció i context històric:
El brollador, sortidor, fontana o font d’aigua que purifica el trobem en diverses tradicions d’Orient i d’Occident. «L’aigua és una matèria que veiem néixer i créixer, amb la font que és un naixement continu que simbolitza la vida terrestre, la vida natural» (Bachelard, 1943). Els antics van tenir una especial predilecció per les fonts i els poetes s’inspiraven en les aigües de Castàlia, la nimfa del Parnàs. Al santuari de Delfos, les purificacions rituals passaven per aquesta font sagrada. Així la veiem representada a la pintura de Lucas Cranach el Vell, La nimfa de la font (Museo Thyssen-Bornemisza, Madrid), on la llegenda superior diu: «Jo, nimfa de la font sagrada, dormo. No interrompiu el meu somni». L’aspersió amb líquids era una part essencial de diversos ritus, amb sang o aigua. Sovint, la surgència de l’aigua s’emplaça, segons la seva funció, al centre d’un jardí, d’un edifici (un pati, un claustre) o d’una ciutat, com a símbol de la vida, de la joventut i de l’amor. Segons l’Apocalipsi (22: 1), la Font de Vida és d’on sorgeixen els rius del Paradís. Per als cristians és l’atribut de la fe personificada, de Jesucrist el Salvador, on van a abeurar-se les ànimes benaventurades. També, les piles baptismals són, com deia el sacerdot a la missa tradicional romana quan beneïa, fons vivus (font de vida). La vida eterna representada al jardí de l’Edén és la Font d’Aigües de Vida, com la que Jan Van Eyck va plasmar a L’adoració de l’Anyell místic o Retaule de Gant (1432) que, envoltada pels fidels, és el símbol cristià associat al Baptisme. En la tradició cristiana, les piles o piques baptismals són recipients per impartir el sagrament del Baptisme que neteja el pecat original. De fet, l’aigua arrossega el mal, tant el corporal com l’espiritual, i prepara el cos i l’ànima per rebre l’esperit i el bé. Hi ha qui diu que el recipient de les piles també és el símbol del ventre immaculat de la Verge (Font viva de la Gràcia), del que torna a néixer l’iniciat pel Baptisme. La tassa es recolza sobre un pilar central, lloc on s’opera el misteri de la regeneració amb l’aigua. 

Segons Honoré de Balzac, «hi ha misteris amagats en tota paraula humana» (1833: 5) i, quan ens acostem al contingut i a la força que amaguen dins, descobrim meravelles, tant del passat com de la condició humana. De manera que, per un costat, de la base de l’Arbre de la Vida sorgeixen les aigües primordials (Cirlot, 1997: 216) i, per un altre costat, els rius i els llacs neixen dels ulls d’on sorgeixen les llàgrimes de la Terra, motiu pel qual les capçaleres fluvials també s’anomenen "ulls" –com els Ulls del Jueu o l’Ull de Ter– (Climent: 2011). Tanmateix, l’aigua sempre està present on la bellesa dóna vida i on la vellesa li treu. Segons l’escriptor simbolista francès Joris-Karl Huysmans, podem considerar l’aigua com a l’element malenconitzant per excel·lència; la malenconia de l’esperit saturnal que s’identifica amb el geni creador. El 1892, Santiago Rusiñol va pintar L’hort del Vinyet, on apareix la pila baptismal gòtica del segle XV que, un any després, li van permetre traslladar al seu temple de les arts, on va ocupar el nucli neuràlgic de la planta baixa i va convertir-se en el Brollador del Cau Ferrat. Apareix pintat al Retrat de Maria Rusiñol al Cau Ferrat (1894) i a l’Al·legoria de la Poesia, on esdevé la font d’inspiració de la Santa Poesia. També el pintarà Miquel Utrillo a Interior del Cau Ferrat (1895). Probablement no és casual que, en un moment determinat, s’hi plantés una falzia, que era una planta que a l’Edat Mitjana es feia servir per guarir malalties relacionades amb la melsa (la malenconia), cosa que atorga un significat suggeridor pel lloc que ocupa, que, des de llavors, se l’anomenarà Sala del Brollador. 

Durant el Modernisme, els brolladors tenen una presència simbòlica i ornamental destacada. Entre 1904-1906, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch s’havia inspirat en els palaus catalans del carrer de Montcada per a la construcció del Palau del Baró de Quadras, on s’alternen motius gòtics, clàssics i arabitzants. A la planta baixa, de sota l’escala monumental que dóna accés al principal, hi va situar una magnífica font de pedra tallada per sobre d’un terra de mosaic venecià. Tot i que encara estava allunyat de l’ideari noucentista, podem considerar-lo com un precedent del que Utrillo va voler aconseguir per als Deering. Amb l’objectiu d’esdevenir un escenari on el magnat americà pogués exposar les seves col·leccions i demostrar la seva riquesa, Utrillo va realitzar un programa decoratiu on va intentar realçar alguns dels racons del palau per conferir-li un caràcter noble. Cadascun dels espais està pensat d’una manera particular, on, amb una gran llibertat, es van saber combinar vestigis del passat amb els gustos dels propietaris. En conjunt, el Palau de Maricel és un bell estoig, on podem trobar rastres de les tradicions del Mediterrani barrejats amb elements procedents d’edificis antics de diferents indrets d’Espanya, fet que li confereix un caràcter certament pintoresc, que podem descobrir en els detalls. 

Després de travessar la portalada gòtica del Racó de la Calma, s’accedeix al pati quadrangular del Palau de Maricel, on trobem una font amb la forma d’una estrella tartèsica de vuit puntes (coneguda com estrella d’Abderraman I, primer emir independent de l’Andalus), motiu que es va popularitzar per tot el Mediterrani. Per Corpus, la tradició de l’ou com balla recupera el moviment de l’aigua d’aquesta font. Contrasta amb un brollador decoratiu, de marbre blanc sobre un fons ceràmic blau marí, que es troba quan entrem per l’altra porta d’accés al Maricel. A l’altra banda, a través de fotografies antigues, veiem com també hi havia un brollador situat en un espai de contemplació únic, amb vistes al mar i envoltat de balancins (en certa manera, en paral·lel al del Cau Ferrat). I finalment, també obert de cara al mar, al Claustre de Maricel hi trobem com a centre simbòlico-decoratiu una altra font pètria que, com era habitual en els palaus catalans, és un segon pati o jardí amb terrassa, al nivell de la planta noble, on era moda que s’hi plantessin tarongers o altres plantes. 

A manera de cloenda, les paraules d’Olga Xirinachs ens serveixen per omplir metafòricament els brolladors evocats: «Aquesta noia pompeiana s’acosta a beure aigua l’última tarda de la seva vida, perquè l’erupció mortal serà l’endemà i els tudons i tórtores encara no ho saben, sinó, ja haurien emprès el vol» (collage Últimes llums, 2012).

Teresa-Montserrat Sala i Garcia