'Magdalena penitent amb la creu', per Doménikos Theotokópoulos “El Greco”

Peça: Magdalena penitent amb la creu, per Doménikos Theotokópoulos “El Greco” (1541-1614)
Data: Cap a 1585-1590 (?)
Tècnica: Oli sobre tela
Mides: 106 x 95 cm. Signada a l’esquerra, sota la calavera amb lletres gregues cursives: “doménikos theotokópoulos e’poíei”
Col·lecció: Antiga col·lecció Santiago Rusiñol (1894). Museu Cau Ferrat. Número d’inventari: 32.004

Descripció:

La Magdalena que estigué a la col·lecció de Pablo Bosch a Madrid i que Santiago Rusiñol, per indicació d’Ignacio Zuloaga, va adquirir a París el 28 de gener de 1894, amb Laureà Barrau que va actuar com a mitjancer, és una obra emblemàtica. Va servir com a instrument als artistes catalans del moviment modernista per revalorar i honorar la memòria del vell mestre cretenc, qualificat d’”indepent” per “lliurar-se als impulsos de la seva inclinació natural”.
 
El seu propietari, Santiago Rusiñol, en comparar-la amb el seu company d’adquisició, Les llàgrimes de sant Pere, la descrivia d’aquesta manera: “La santa está pintada en armonía distinta; es más dulce, más tendida en un lecho de colores abrasados, descrita en palabras más suaves. Los ojos grandes, grandísimos y metidos dentro del peso de su frente están húmedos de cariño y violáceos de dolors; cae recta la nariz, la boca es curvada por dos pliegues entre carmines rojizos; el cuello larguísimo y oculto entre los cabellos, deja adivinar su cuerpo histérico y enfermizo con primores virginales y ángulos de sufrimiento.
 
En efecte, tal como es dedueix del comentari de pintor català, la fórmula que El Greco va fer servir per representar la Magdalena és força diferent, i de totes, la menys veneciana; ens trobem davant d’una Magdalena pensarosa, en meditació davant del crucifix i en actitud d’assenyalar la calavera amb la mà esquerra per indicar-nos com és de curta la vida, una Magdalena que ha aconseguit la pau d’esperit a través del penediment. Pel que sembla, l’oració i la penitència han regenerat la dona pecadora per convertir-la en santa i , com abans, tampoc no hi ha llàgrimes a la seva cara, però la diferencia es troba en el fet que aquí sembla que ja s’ha vessat totes. No hi ha vestigis de la seva luxúria, ni tampoc no hi figura el pot del ungüents, però conserva la seva joventut i la seva excepcional bellesa, ara espiritualitzada; res no es pot endevinar del seu cos cobert amb un auster mantell vermelló d’empastament gruixut, un tros d’esplèndida pintura. Aquesta creació del pintor de Càndia és una variant de l’afer en versió espanyola, una aportació iconogràfica nova que, tot i que es remet al llunyà model ticianesc, només n’acusa la influencia en el colorit i en la tècnica pictòrica i és exempta d’aquell llenguatge profà que Theotokópoulos va conèixer a la ciutat de les llacunes.
 
L’excel·lent factura pictòrica és testimoni de la inconfusible mestria de Dominico Greco; s’hi perceben detalls minuciosos en el tractament de les carnacions i d’una manera especial a la mà dreta i a l’orella de la santa, de finíssima execució i amb sensacions tàctils que s’insinuen en l’acte d’acariciar la cabellera de color castany clar, amb tènues reflexos rossos.
És una peça de relleu entre les sèries de sants solitaris sortits del pinzell d’El Greco.
 
Pel que fa a la data d’execució, no hi ha unanimitat per part de la crítica: Mayer (1926) va datar-la entre l’any 1582 i el 1586. Camón Azanar (1950) el 1590, Soehner (1957-1960) va endarrerir-la fins al 1600-1602, Wethey (1962) va situar-la entre el 1585 i el 1590, Gudiol (1971) entre el 1587 i el 1597, Pita Andrade (1981) cap a 1590, Álvarez Lopera (1993) cap a 1587-1596, mentre que a les exposicions de Madrid (1982), de Tòquio (1986-1987) i de París (1987-1988) van acceptar la data proposada per Wethey que també acceptem aquí.
 
L’estat actual de conservació de la tela de Sitges és més que acceptable, si es té en compte que va patir una restauració discutible abans que Santiago Rusiñol la comprés; aproximadament cinquanta anys més tard va ser intervinguda amb criteri exemplar per d’aleshores responsable del taller del Museu d’Art de Catalunya.

Exposicions:

Sitges, Reunión temporal d’obres de El Greco existents als museus de Catalunya, juny de 1936.

Washington/ Madrid/ Toledo (Ohio)/ Dallas. El greco en Toledo, 1982-1983.
Tòquio/Nara/ Aichi, El Greco Exhibiton, 1986-1987.

París, De Greco à Picasso, 1987-1988.

Barcelona, El Greco. La seva revalorització pel Modernisme català, 1996-1997.

Bibliografia bàsica:

Álvarez Lopera, José: El Greco. La obra sencial. Madrid, 1993.

Camón Aznar, José: Dominico Greco 2 vol. 2a ed. corregida i ampliada. Madrid, 1970.

Gudiol, José: Doménikos Theotokopoulos, El Greco, 1541-1614. Barcelona, 1971.
Mayer, August L.: Dominico Theothocopuli, El Greco. Kritisches und illustriertes Verzeichnis des Gesamtwerkes. Munic, 1926.

Pita Andrada, José Manuel / Álvarez Lopera, José: El Greco. Madrid, Carroggio, 1985.

Autoria de la fitxa: Maria Margarita Cuyàs