La Peça del Mes | Desembre 2018 | ‘Naixement’

Obra: Naixement.

Autor: Damià Forment i Cabot (València, 1475 - Santo Domingo de la Calzada, La Rioja, 1540).

Lloc i data: [Inconcret] 1537-1540.

Tècnica: Talla en fusta policromada i daurada.

Mides: 87 x 50 x 46 i 83,5 x 61 x 38 centímetres.

Col·lecció: Museu de Maricel, Sitges. Col·lecció Dr. Jesús Pérez-Rosales, número d’inventari 466 i 467.

Descripció i context històric:
Mare de Déu i sant Josep, que formen un grup del Naixement, foren una donació realitzada l’any 1970 per Jesús Pérez-Rosales (Manila, 1896 – Barcelona, 1989), metge i col·leccionista. Es tracta d’unes escultures de gran qualitat que estaven catalogades com a obres d’un artista anònim del segle xvi, de procedència desconeguda, tot i que es precisava que podrien ser d’àmbit castellà.

Un anàlisi més detallat de les figures ens condueix cap a Damià Forment, un dels escultors de l’època del Renaixement més actius i reconeguts de l’antiga Corona d’Aragó. El mestre valencià també va treballar al regne de  Castella, concretament a La Rioja, on va passar els últims tres anys de la seva vida, i on va acabar la seva trajectòria amb l’espectacular antic retaule major de la catedral de Santo Domingo de la Calzada. L’estil madur d’aquesta darrera etapa és el lloc adequat per contextualitzar les obres de Sitges, doncs, aquestes conjuguen dues característiques importants: per una banda, la serenitat i l’equilibri, sempre presents en el seu art, aquí manifestats als rostres o als drapejats de la roba; i per l’altra, la vibració, un moviment subtil que introdueix en la gesticulació dels personatges o el balanceig dels cabells, fruit de l’observació d’obres italianes (com els sepulcres de Bernat de Vilamarí o de Ramon de Cardona, a Montserrat i a Bellpuig, respectivament) i d’escultors com Bartolomé Ordóñez (al cor de la catedral de Barcelona), tot gràcies al seu pas per Catalunya entre els anys 1526 i 1536.

Damià Forment és un mestre conservador, que canvia poc de tipologies i de solucions estilístiques, per això la postura agenollada de la Mare de Déu evoca obres de cronologia anterior, com el relleu de l’Adoració dels pastors del retaule major del Pilar de Saragossa (1509-1518). De totes maneres, de forma lenta i constant, l’escultor valencià introdueix novetats a partir de la seva experiència i observació, que s’integren de forma delicada i coherent. Detalls que atorguen més dinamisme a les imatges, per exemple: petits gestos com la inclinació del cap; els rissos del cabell lleugerament agitats, indicis de què un avantbraç o una cuixa es mouen, entre d’altres aspectes. Variacions que s’incorporen a les obres que Forment va realitzar a Catalunya o a l’Aragó, fetes durant la dècada dels anys 30 del segle xvi, com es pot advertir en diferents obres: l’apòstol sant Joan que integrava la Dormició de la Mare de Déu (1527-1530) al monestir de Vallbona de les Monges (Lleida), o les virtuts del sepulcre de Juan de Lanuza (1537) a la capella del castell d’Alcanyís (Terol), que es poden comparar amb la Mare de Déu dels Museus de Sitges; o bé, alguns dels apòstols de la Dormició de la Mare de Déu (1535-1537) avui conservats al Museu Nacional d’Art de Catalunya, o l’home pensatiu d’un fragment procedent de l’antic retaule major (1532) de l’ermita de Velilla de Ebro (Saragossa), que evoquen el sant Josep sitgetà.

El paral·lel més proper a les escultures que aquí presentem es troba en el retaule de Santo Domingo de la Calzada. La caiguda i la forma dels cabells arrissats de la Mare de Déu de Sitges són de la mateixa mà que les diferents representacions de la Verge que hi ha a les escenes de l’altar de La Rioja (Adoració dels Reis, Adoració dels pastors i Presentació al Temple), o la cabellera de l’apòstol sant Joan (ja sigui el que surt a la Pentecosta o al Plany sobre Crist), sense oblidar les escultures menors, com els àngels que corren les cortines a l’òcul expositor, o d’altres imatges de la regió com la Mare de Déu “formentiana” existent a Baños de Rioja. No només trobem analogies en el cabell, també hi ha d’altres característiques que emergeixen d’un mateix esperit artístic, sobretot a les faccions del rostre (un front espaiós, unes galtes molsudes, unes celles ben arquejades, un perfil de nas marcat, unes parpelles mig tancades o una boca petita i tancada), en els plecs de la roba (sota els quals s’intueix l’anatomia) o en la forma de fer les mans. I, finalment, el sant Josep sitgetà té les mateixes cara, barba i mans (segurament perquè fa servir el mateix model, però amb el cabell més curt) que un dels pastors de l’Adoració, on es transmet un aire de sorpresa i/o de preocupació pel nounat a través de l’entrecella arrugada, el cabell una mica agitat i la boca tímidament entreoberta.

En resum, aquestes dues magnífiques escultures responen a la qualitat artística de Damià Forment, a l’etapa cronològica entre 1537 i 1540. Per la seva mida, potser formin part d’un compartiment d’algun antic retaule de la zona.

Joan Yeguas i Gassó