‘Col·lecció permanent. Quarta mostra’

29 setembre 2017 a 31 desembre 2017
Fundació Stämpfli – Art Contemporani

LA FUNDACIÓ STÄMPFLI PRESENTA LA QUARTA EXPOSICIÓ DE LA SEVA COL·LECCIÓ PERMANENT, INTEGRADA PER 90 OBRES DE MÉS DE 60 ARTISTES INTERNACIONALS, QUE REUNEIX FORMES D’EXPRESSIÓ I TENDÈNCIES MOLT DIVERSES SORGIDES A EUROPA A PARTIR DELS ANYS 60. AQUESTA NOVA MOSTRA –QUE OCUPA LES SALES 1 I 2, JA QUE LA 3 FORMA PART DEL PLA D’AMPLIACIÓ DE LES INSTAL·LACIONS– PRESENTA UNA SELECCIÓ DE LA COL·LECCIÓ.

En la Sala 1 es presenten dotze obres. En els dos extrems, la verticalitat de la pintura de Peter Stämpfli i el conjunt escultòric de Guy de Rougemont, amb el seus formats respectius, defineixen l’espai de l’exposició.

A l’entrada, ens rep el perfil d’un pneumàtic de grans dimensions, el tema que caracteritza l’obra d’Stämpfli des dels anys 70. Amplificant el dibuix geomètric dels neumàtics d’automòbil, les formes comencen a perdre el seu origen figuratiu, a punt d’endinsar-se en el territori de l’abstracció geomètrica. A l’altre extrem, l’obra de Guy de Rougemont, 5 cilindres de PVC, recoberts per formes geomètriques abstractes. Els cilindres, volums simples i de colors vius i plans, adopten un cert paper de tòtem. Un signe ritual o màgic que, introduït en espais, oberts o tancats, urbans o interiors, intervenen en ell i el modifiquen.

L’obra que està col·locada a prop de l’entrada, sobre el paviment, és de Claire-Jeanne Jézéquel, Sketch 1. Planteja una paradoxa: crear una forma abstracta amb elements reals, materials de construcció: unes plaques de guix, amb unes guies metàl·liques amb taques de grafit i cera. Una forma d’abstracció materialitzada.

Tot seguit, i proposant una visita en sentit horari trobem una de les característiques vitrines de l’artista grec Pavlos. Ens mostra una acumulació de singulars mitjons fets amb paper retallat de vells cartells publicitaris. En aquesta obra hi trobem, atrets per l’atracció que exerceix un aparador comercial, l’efecte produït per la repetició de formes inspirades per un peça de roba d’us diari i una ampla varietat cromàtica.

Peter Klasen, artista compromès i rebel, evoca en les seves obres la societat industrial, mecanitzada i consumista del nostre entorn. Un món pla que l'artista representa amb diversos signes i objectes. Artista destacat de la figuració narrativa, Klasen representa la consciència esmolada i exigent de la vida contemporània.

L’obra de Jean-Michel Sanejouand, Ensemble insisteix en el primitivisme i simplicitat del gest pictòric barrejant elements d’informalisme i abstracció. És una síntesi del treball que l’artista va fent des de 1968 en el que apareixien personatges grotescos amb certes traces humorístiques. El color s’ha reduït al negre sobre blanc. Les formes, simplificades, traçades amb un sol gest, apareixen incompletes, fetes amb pintura aplicada amb diverses mides de rodets que crea formes molt simples, d’un acusat primitivisme que s’accentua en una mena de màscara-rostre al voltant de la qual s’organitzen els traços esmentats.

Jacques Villeglé va iniciar el seu treball en els anys 50 i es va consolidar des de principis dels 60 formant part del grup conegut com Nouveau Réalisme. Al llarg de la seva carrera, Villeglé ha utilitzat únicament un sol material:  fragments de cartells i d’ anuncis del carrer estripats per la gent o pel pas del temps que ell desenganxa amb tota cura. Amb ells composa una obra, una mena de collage radical que juga amb les diverses capes com una mena d’estrats geològics que revelen la història recent de la vida al carrers o les ciutats d’on procedeixen. D’altra banda la seva difícil llegibilitat obliga a l’espectador a fer relacions i obrir  possibilitats d’una nova lectura dels trossos de paper esquinçats.

Christian Jaccard utilitza el foc com a instrument creador. En aquesta obra de gran format, sobre una tela sense bastiment, podem contemplar el rastre del foc i de diverses tipus de combustió com a principal agent de les formes de l’obra. Aquestes són imprevisibles ja que la disposició de les metxes i dels materials combustibles busquen precisament una certa intervenció de l’atzar. El foc, font de llum i de calor, destructor i creador al mateix temps ha estat un dels grans temes en la tradició religiosa, poètica i artística.

L’altra paret s’inicia amb una obra de Jean-Michel Meurice. Va formar part del moviment Support/Surface (Suport/Superfície), caracteritzat per concedir la mateixa importància als materials i als gestos creatius que a l’obra acabada. A Tuscania 16 superposa sobre una quadrícula gairebé invisible, rectangles de color blau-violeta, empremtes de formes vegetals damunt d’una tela verdosa penjada sense bastiment.

Gérard Titus-Carmel, treballa amb la repetició, el monocrom, la recerca del ritme a través del contrast i la reducció de la pintura a signes elementals i mínims. El quadre, Brisées, forma part d’una sèrie titulada Per la Ruta de la Seda.

L’obra més antiga de l’exposició va ser feta el 1965. És una pintura d’Eduardo Arroyo de petit format. Sobre un fons blanc –la neu?- una forma confusa, embolicada en una roba vermella –al·lusió a una bandera roja?- de la que sorgeix un braç amb una forma blava retallada sobre el blanc. El títol, referència al petit tonell que porten els gossos Sant Bernard, fa pensar en l’experiència de l’Arroyo exiliant-se de l’Espanya de Franco cap a Paris travessant els Pirineus. El tres colors del quadre, blau, vermell i blanc, els tres colors de la bandera francesa ens porten a identificar-los amb la llibertat republicana.

A partir de 1965, Kim Tschang-Yeul determina un motiu, el de la gota d’aigua; evocadora de fluix, semblant al plor, la seva gota esdevé, en els anys 70, aïllada en un fons monocrom, reflexió sobre el gest primordial del pintor. És la referència al pensament asiàtic, al budisme i al taoisme, on el res és el tot.

SALA 2

En el panell frontal, Une histoire, la darrera donació a la Fundació feta per Antoni Taulé i exhibida en la recent exposició que la Fundació li va dedicar en aquest any 2017. En ella hi trobem la confrontació pròpia de les imatges de Taulé: l’espai ombrívol d’un gran saló habitat per un personatge enigmàtic, i la força de la llum provinent de l’exterior.

En l’altre extrem, al fons de la sala, està disposada la recent donació de Mark Brusse formada per una sèrie d’ escultures i dues aquarel·les. La seva obra s’ha mogut en diversos fronts. D’una banda, la creació d’escultures a partir de l’encaix de fustes recuperades amb altres materials diversos que ha anat recollint guiat per l’atzar. D’una altra la participació amb membres del grup Fluxus en accions de creació efímera o de grans instal·lacions adaptades a espais concrets.

En un costat, una obra de Pierrette Bloch, artista lligada a una personal visió de l’abstracció lírica i el  minimalisme. Treballa amb marques rítmiques escrites en rengleres horitzontals, elements mínims d’una cal·ligrafia del gest que omplen una renglera i una altra fins completar la pàgina. A mesura que avança es percep una fatiga gestual  i, en la meitat inferior, les marques es van espaiant cada vegada més i la tinta es va diluint com si la pròpia eina patís la fatiga i un lent esgotament.

Daniel Humair, músic, pintor i artista multidisciplinari, ens mostra aquí una de les seves obres abstractes. Pinta seguint els seus plantejaments com a músic de jazz: improvisa i al mateix temps, controla. Buscant els límits i el risc de l’aventura pictòrica controlada, pintant i superposant diversos fragments de materials de suport.

Marco Del Re és un artista italià que fa seus motius i formes provinents de la tradició artística,  transcrites a llenguatges contemporanis extrets dels medis de comunicació, la publicitat o els logotips. En aquesta obra, utilitza elements clàssics: el nu femení, les formes cubistes o d’entreguerres i la silueta del temple greco-romà per traslladar-los a un classicisme reinterpretat pels llenguatges visuals actuals .

L’obra de  Gerard Deschamps mostra una sèrie de peces de roba interior femenina de color blau amb puntes, arrugades i deixades aparentment a l’atzar. Amb ella una corbata d’un rosa intens brillant i uns calçotets blaus i grocs. L’erotisme vulgar de les peces enllaça amb el títol, Una nit. Però amb una certa ironia l’autor també ens proposa una obra en la que, si oblidem la naturalesa de les peces de roba, hi trobem taques dels tres colors primaris i formes entortolligades amb ombres més fosques que fan pensar amb el gest pictòric de l’informalisme.

L’artista taiwanès A-Sun Wu atret pel primitiu i l’original, i després d’una primera estada a Àfrica del Sud el1979, no pararà d’inspirar-se de les representacions dels pobles primitius de l’Amazones, de l’Àfrica o de les Illes del Pacífic. Les seves teles estan poblades de màscares, símbols totèmics i arcaics representats amb un llenguatge expressionista amb colors terrosos i vegetals rodejats amb perfils de traç gruixut.

Vladimir Velickovic, testimoni durant la infantesa de les atrocitats comeses pels nazis a Iugoslàvia, expressa en la seva pintura el dolor i la violència del record i la pervivència tràgica del mal. Sobre una terra erma, devastada, amb negres forats, uns sinistres ocells també negres, picotegen alimentant-se de la destrucció. Al fons, restes d’incendis i d’un cos esquarterat. El quadre, enfosquit en la part superior, es va il·luminant tènuement fins el límit inferior. Això, i un espai pictòric creat per una perspectiva molt aixecada, porta la zona inferior del quadre fins els nostres peus forçant la inclusió de l’espectador en l’obra.

Encadena el meu cor, l’obra de Jean-Jacques Lebel està feta reunint objectes trobats o recollits. Amb ells crea una mena de deessa de l’amor, una imatge de dona afro-americana sostenint un cor amb la ma, una fusta pintada amb motius naïfs i les rendes de cuiro que sostenen una imatge religiosa cap per avall. Tot amb l’aire de petita capella on les influències del Ready-Made, del surrealisme i d’un neodadaisme són ben visibles. El títol i la imatge expliciten el contingut eròtic. Lebel va formar part del moviment Fluxus i des de 1960 manté una constant activitat en els àmbits més radicals de l’art contemporani.

L’exposició es tanca amb una altra obra de Jacques Villeglé, produïda el 2002, fruit d‘un dels seus viatges a Barcelona.